Petit Nil al FBCM

FBCM = Frare de Baix del Clot de la Mònica, més llarg el nom que l'agulla!

Per tercera vegada, trio aquesta entretinguda via de'n Joan Vidal. Té un no sé què que, quan tinc poc temps, no vull passar fred, i el company (companya avui!) no l'ha feta, és la primera que em passa pel cap, El dia era per anar a la Codolosa, però la Núria, la meva filla, ja ha fet tres vies d'allà, i vull que toqui més tècniques i tipus de roca, que està en plena formació.

Fent el tram vertical de fissura amb bones maneres

Així que dissabte, després d'esmorzar, i de saludar a Jordi Brasil, Miquel i Toni, ens anem cap allà. L'aproximació tranquil·la i curta, amb més aviat calor, ens porta a un peu de via especialment maco. La via ja l'he explicada dos cops, però cada cop ha estat diferent. Avui m'hi poso molt decidit, de nou amb els gats nous, disposat a adaptar-los als meus peus. El primer llarg, coneixent el que té, el trobo més fàcil. Els passos surten sense dubtes (i sense cap relliscada!), això sí, afegint tres aliens i una cinta a la savina (a menys d'un metre d'un parabolt, però sóc un romàntic, vés!). A Núria li costa més, ve cansada d'apretar en el diedre, i a la fissura entra força cansada, però se la treu sense tocar xapes, que està feta un crack.

Repòs en postura chulesca, com és habitual en ella

L'elecció no ha estat massa bona, en cap moment li puc indicar com ha de fer les coses, i en l'artificial pot tenir problemes, que només havia fet algun pas aïllat fins avui. El pujo ràpidament, entrant en lliure, que amb un parell de passos (una mica garrulos) de V+/6a t'hi plantes en el tercer parabolt. Uns passos d'estreps, el sostret, i en lliure per aquella roca que tant m'agrada, amb cantells ben vius, i amb preses de peu bones. A dalt poso un merlet (hi ha un pont de roca, però em queda més abaix, per poder tornar fins aquí i intentar dir-li coses (sense massa èxit).

Li costa molt, tal i com havíem previst, però cansada i feta un embolic amb els estreps arriba a treure el cap pel desplom al cap de molta estona. Està massa cansada (diu) per sortir en lliure, però ho fa sense massa problema. Això sí, renyant-me per l'elecció de la via, que no em perdona una!

Al final de l'artificial, ara ja rebentada!

Ens fem fotos al cim, escrivim una noteta al llibre de registre i fem dos ràpels per baixar (portem una corda de 70), que no ens ve de gust caminar per la feixeta. Ràpidament al bar a fer la birreta i les braves, que això sí que ho va aprendre el primer dia, i a més paga el papa!

Pare i filla al cim del Frare de Baix

Reconec que la repeteixo per comoditat, però és que té molts alicients: Passos de diedre, de fissura, de placa, de força, de finura, parabolts, friends, savines, estreps... Tot en 60 metres de via! Una ganga!

Tomàquets d'Amagatotis a la Roca de la Palleta

Dissabte, amb la incerta previsió meteorològica, canvio els plans d'anar a terres de ponent, i quedo amb Lourdes per anar cap a Montserrat, on sempre trobem alguna cosa a fer. Mirant les pendents, i buscant una cara est (donaven vent de l'oest), em trobo la Tomàquets d'Amagatotis, que em van quedar moltes ganes de tornar a aquella roca tan agraïda de la Palleta (Pollegó del Mig de la Vinya Nova). La terra de Nómades estava la segona, però em temia que rebria més vent que l'altra. Dit i fet, li comento els plans mentre ens empassem els entrepans i, com sempre, li està bé.

Fem la pujada molt tranquil·lament, que Lourdes no té el millor dia, i no s'hi val cansar-se caminant, que sigui escalant, que per això venim! Esperem a deixar de suar abans de penjar-nos, i entre tant ens arriba companyia, però cap problema, van a la Touaregs. Abans d'aixugar-se la suor ja ens estem refredant, i la roca també sembla freda: avui patirem!

Perdut a la immensa mar blava...

La visió de dos parabolts i un cordino (era un clau), em tranquil·litza una mica, pel que havia sentit, o llegit, estava poc equipada i, de fet, el primer parabolt està una mica amunt, però abastable. Així que em miro dos o tres cops el pas d'entrada, que no és massa evident, i m'hi fico. La primera sorpresa és que els gats no van com haurien d'anar. Són nous, encara que del mateix model que els vells, i sembla que la goma no agafi gaire. Potser és la roca, potser el fred, potser jo, però no vaig tranquil, i ja abans de xapar el primer bolt faig una relliscada i quedo penjat dels dits, això em fa anar amb més por del compte, més a poc a poc i amb el cul ben apretadet.

Arribo a la R suant, malgrat que tenia els dits glaçats, que la roca és igual de bona que la seva veïna, però les preses no tenen res a veure, que aquí has d'anar tirant de coses ben petitones, i l'alegria entre assegurances és constant. Quan ha de començar Lourdes trec la càmera i està sense bateries, el fred deu haver acabat amb la poca energia que li quedava. Cap problema, trec les de recanvi, que les he agafat aquest matí de casa i sorpresa! són més petites del que tocava! Avui sense fotos. Sort que a Lourdes li queda una mica (3 fotos), i que els companys del costat ens fan algunes, perquè sinó no ens quedaria cap record gràfic.

A Lourdes li costa el llarg. Segons la guia de Montse Sud és de 6a, segons la ressenya original (em penso) és de V+, jo em decanto més per aquesta última, però com que és molt sostinguda et fa treballar força. Després d'algunes incidències menors arriba Lourdes. Mentre pujava, i comentant amb els companys de la Touareg, havíem parlat d'abandonar, el cel s'havia posat negre, queia alguna gota i el vent era insistent i fred, encara que no tan fort com el que arrossegava els núvols, que anaven a tota velocitat.Convenço als de la Touaregs que el segon llarg és millor que el primer i s'animen a continuar. Per la meva banda, veient que el sol vol treure el nas també m'animo (i veient un parell o tres de parabolts!) Així que enfilo amb decisió cap a munt, amb alguna relliscada inclosa, però menys que abans.

Ja més relaxat a la última R

Passades quatre o cinc xapes, em quedo dubtant: Dreta, esquerra o centre? És una placa molt vertical, no hi ha res visible, i es veu possible (que no fàcil) pels tres llocs. Si t'equivoques la cagues! M'estic una bona estona penjant de l'últim parabolt, fent una incursió per cada una de les bandes. Finalment, molt després, em decideixo. Hi ha un merlet més aviat a l'esquerra, però es veu més fàcil per la dreta. Pujo fins el merlet, el llaço i flanquejo cap a la dreta, i des d'allà veig un cordino podrit penjant de la roca i me'n vaig cap allà.

EL pont de roca del que penjava és de fireta, i el cordino ni per lligar sabates, però poso un bon alien verd al costat. Des d'allà tampoc es veu res, però la visió d'un merlet em fa anar cap a ell, el llaço i veig un altre cordino de color roca, de nou cap allà, aquest pont de roca és millor, no tant de la "risa" com l'altre. Aquí he canviat els dos podrits per un de nou una mica més gruixut (i més visible). Ara ja veig la R i me'n vaig cap allà. Ja puc tornar a respirar!

Puja Lourdes amb menys problemes que abans, que la dificultat aquí minva una mica (no gaire!). Quan arriba ja estem decidits a acabar la via, que el cel està més clar. Un parabolt ens indica cap a on anar, i uns quants metres més endavant un altre ens tornarà a confirmar el camí, i res més. Un parell d'aliens m'ajuden a respirar una miqueta, encara que el llarg és molt més distés. La reunió sota la fissura final. Els companys ja baixen. Es veu que el vent al cim era insuportable.

El diedre de sortida, un cop ben "cosit"

Puja Lourdes, ara ja sense contratemps, i enfilo la fissura amb molta desconfiança (després del que he vist!) A la totes les ressenyes marquen V+, i només es veu un clau per protegir el desplomet d'entrada. El xapo, afegeixo un Camelot de l'1 mig metre més enllà, m'hi pujo, i res, això no passa de V. Continuo pujant per terreny molt fàcil i divertit, però posant assegurances per si de cas... Un pitó protegeix la sortida del diedre, que és més vertical, poso un alien una mica abans per si de cas... Però tampoc, és un pas maco i fàcil, i ja només queda una rampeta fins el cim. Faig la R final a la Tuaregs, i Lourdes puja ben ràpid, malgrat haver de recollir tota la ferralla innecessària que la por m'ha fet posar.

Fem dos ràpels de 60 metres per la mateixa via (el primer des de la R de la Touaregs), el segon justet, i amb la por de que, amb l'aire les cordes s'enredin, però tot va bé. Baixada per la canal i cap a la cervesa, un bon premi per la jornada!

Una via difícil, malgrat que el grau no sigui disparat, però tampoc tan perillosa al final, Només en el tram dels ponts de roca passes una mica de incertesa, però el segon merlet és molt bo, així que l'assegurança hi és. No sé si tornaré, però a la Tuaregs sí, que és més divertida, i no sues tant.

Via de'n Martí a l'Esperó de Can Fité

Diumenge, després de haver treballat dissabte, quedem Àngel i jo a Manresa, de nou sols, per anar a fer una petita excursió al Solsonès. El lloc escollit a la Coma, al Cingle Vermell, a la "blogera" Via de'n Martí a l'Esperó de Can Fité. Fem la pertinent parada per esmorçar a Solsona i ens anem cap a La Coma. Portem una fotocòpia de la guia i la ressenya de l'Escalatroncs, sempre perfecte i detallada. Com que no veiem cap camí evident, anem agafant corriolets per arribar a la tartera, i per allà un dels deu camins que hem trobat per pujar. A la paret es veu una cordada fent el segon llarg i una altra esperant a peu de via. Amb la de vies que hi ha! Però vés! Tampoc tenim cap pressa.

Quan arribem al peu, tot just està arrencant el primer de cordada. L'altra cordada sembla estar ja a la segona R. Ens preparem sense massa pressa, però encara així arribo a agafar als de la primera cordada a la segona R, que no eren precisament ràpids.L'escalada molt divertida, de grans cantos, que desapareixen durant uns tres metres del segon llarg, donant una mica més d'alicient. Vaig afegir un tasconet al segon llarg i vaig llaçar un merlet abans de veure un últim espit inesperat. Realment està molt ben asasegurada.

En el tercer llarg és on es talla el bacallà. Comença amb uns passos fàcils, però amb algun tram de roca dubtosa als peus, després un passet més difícil, assegurat amb un parell de pitons, després torna a ser fàcil fins a una llastra vermella. Aquí vam dubtar molt. La primera cordada havia tirat recte, cap a un espit visible. La segona va tirar per l'esquerra, per uns blocs, on van trobar uns claus (bastant sospitosos). Vaig seguir als segons, i crec que em vaig equivocar, doncs es passa per uns blocs que belluguen tots, amb un passet de flanqueig bastant expo i lleig. Si hagués pujat sol hauria anar per l'espit sense cap mena de dubte.

Després toca un altre pas dur, assegurat per un clau mig sortit, així que no em decideixo a provar, i faig un pas d'A0, després un espit i ja torno a escalar, passos bonics, no massa evidents, però que van sortint i no són excessivament difícils, fins a l'entrada a la reunió, una mica més estranya (vaig acabar posant un genoll!). En el llarg he afegit un alien verd i un tascó, tot i que hi ha la tira d'assegurances, però moltes no em mereixien massa confiança. La r és bonica, però l'esperava més espectacular (i això que ja l'havia vist), continuo amb l'última de la Mas-Brullet com la preferida, i en segon lloc la R0 de la Par Davant de la Marinera o R3 de la Sargantanes.

Segueix l'escalada per un flanqueig preciós, de preses inabastables, per uns desploms que es passen en escalada de III o IV, amb un últim pas una mica més difícil (IV+?), i aviat la R. Després ve el diedre que ja ens portarà al cim, fàcil en general, amb grans cantos i solucions per a tots els passos, inclús la sortida, que vista des de baix impressiona, i que no deu passar de IV. Uns passets caminant i enfilem un altre diedre, més lletjot d'aspecte, però maco d'escalar, que acaba amb una xemeneia a la dreta, i uns últims passos també fàcils i estètics.

A la fi, ens va agradar força, escalada molt divertida, força segura (els espits eren molt nous!), i l'ambient molt agradable. A més no té pèrdua, doncs quan dubtes sempre veus algun espit orientador. Per baixar hem d'enfilar un caminet que surt de l'última R cap avall, després de baixar una bona estona trobarem una alzina amb mil cordinos i un maillon. Des d'aquí tenim un ràpel de 32 metres fins el terra, no cal fer l'intermig que hi ha preparat.

Unes birres a Sant Llorens i de tornada a Solsona a menjar una bona botifarra. Un dia maquíssim, amb la muntanya vestida de tardor i sense boletaires, que estava tot molt sec. Hi tornarem! A les fotos l'Àngel en diferents trams de l'escalada.

Salvadó-Àlava al Setrill (Agulles)

Diumenge quedem al Bar Anna per fer uns entrepans, amb la intenció de decidir allà què farem, per si tenim ressaca d'ahir... Venen Jordi (Zaldyon) i el seu company (no em vaig quedar amb el nom, com sempre...), i ens posem a xerrar sense mesura, que feia dies que no ens veiem. Total que sortim del bar sense tenir la idea clara de on anar. A la fi, teníem la ressenya de la Salvadó-Àlava del Setrill, que fa molt de temps que la volia intentar, i sabent del reequipament que es va fer aquesta primavera ens anem cap allà a veure què tal.

Lourdes amb un atac de riure després del "saque"

Fem la "llarga" però sempre agradable aproximació, paradeta tècnica al refugi i anem ràpidament cap el peu de via, que amb tot plegat s'està fent tard. El localitzem fàcilment, ens preparem, i enfilo cap a dalt. A dos pams de terra ja estic tremolant, i no és de fred. La roca té un tacte relliscós, que fa molta humitat i, encara que és fàcil, no mola una mala caiguda aquí.

Ara ja escalant amb més estil

Arribo a l'espit extra que tothom en parlava fa uns mesos, i respiro millor després de xapar-lo, encara que la roca ja no rellisca tant. Un pas estrany i arribes al primer parabolt, encara lluent. Pujo decidit a fer-ho en lliure, hi ha una presa molt evident, però un cop allà, toco i retoco i no m'acabo de decidir. Aconsegueixo xapar el segon parabolt, i torno a tenir dubtes. Potser estic massa fred encara, o cansat d'ahir, o... Ja em conec, i si em venen excuses al cap és que ja m'he rendit, m'agafo de la cinta i cap amunt. La cosa no continua gens fàcil, però es va fent. El següent parabolt ben amunt, però ja sense tantes angúnies. En algunes ressenyes marquen això de V, altres de IV+, per a mi V+/V, el cas és que no és fàcil. Segueix l'aresta vertical i fina, molt fina, mig metre a l'esquerra, mig a la dreta, vaig cap a aquell bolo, torno cap a aquest... Quan et descuides, hi ha un passet fi, mires avall, i el parabolt està cinc metres enllà. Agafat fort, concentrat i cap a la R. Buff!

Àngel en la part més disfrutona de la via

Àngel i Lourdes pugen com poden, amb un vol inclòs de Lourdes, després d'una relliscada. Avui em quedo tots els llargs per a mi! Continuo, amb una escalada no molt difícil, però de parar atenció. Veig un foradet i li poso un alien verd, que sembla que podria aguantar. Continuo i veig un parabolt, pensava que no hi hauria cap! Ara ja en veig dos, me'n vaig a fer-los petons (devia estar indigestat de tantes assegurances ahir!) Un altre alejillo et porta fins a la R. Si això és un IV+... potser és cosa d'aquesta subzona, perquè la Sidharta, allà al davant, estava graduada de la mateixa manera.

Els talons feien mal després d'apretar tanta estona

Continua el tercer llarg una mica més fàcil, però res de IV, que hi ha algun passet que et posa les piles, però està millor assegurat que abans. Un camelot de 0,75 o 1 ens pot ajudar a pujar sense tanta por. Jo poso un extensible, que queda així, així... Flanqueig a la dreta, i pas bloquero, però no gaire difícil per passar el bombo. Després ja rampós. Trobo una R i dubto. Potser freguen les cordes, o no et pots parlar.. La faig igual, però l'altra (al cim) està ben a prop, i es pot estalviar.Uns poquets metres més (jo li poso IV+, però tothom posa IV o menys...) i arribem al cim.Felicitacions, piada al pot de registre, també restaurat, desgrimpada en direcció al collet del Dumbo i allà trobem un ràpel d'uns 40 metres, potser menys, i des d'allà, baixem fins al camí de la canal Ampla i molt aviat al refugi.

Uns "coleguis" acabaven la Núria de la Bola de la Partió, per si volen la foto...

És una escalada exigent, gens fàcil, i bastant exposada en algun tros (amb dues xapes més hauria quedat perfecte!), així que a més de dominar el grau (V-V+) s'ha d'anar bé de coco i no portar presses. Ara que, amb els espits que havia abans, segurament m'hauria baixat. També comentar que encara que la roca és molt bona, hi ha alguna llastreta solta, i cal controlar-les, que alguna la vaig tirar amb el peu, i es fa una sorreta que ens pot donar un disgust, així que al lloro! També dir que és de les vies que et fa créixer com a escalador, cal apuntar-se-la algun cop! (Tornaré a provar-la el primer llarg en lliure!) I gràcies Francesc Salvadó pel reequipament.

Terra de Dinosaures a la Paret Bucòlica

Feia dies que duia la ressenya al cotxe, i a la fi he pogut enganyar a Àngel i a Lourdes per venir a Oliana, que tenia moltes ganes de sortir de Montserrat, que no és que m'agoviï, sinó que tinc por que se m'oblidi com s'escala en altres roques! Tot plegat, ens trobem a Manresa i fem cap cap al Caliu, a Solsona, per fer uns bons entrepans, que és el primer objectiu del dia.

Lourdes fent un descans després del desplom del segon llarg

Uns pocs dubtes arribant a la paret i enfilem el camí cap a amunt fins a peu de via. Em preparo, ja delirós, que tenia moltes ganes de fer passar els dolorets de l'artrosi (mentre escalo no em fa mal!), després de tants dies de pluja. Ja des dels primers metres veig que m'ho passaré bé, una roca magnífica, esquitxada d'unes pedres marrons, que batejarem com a mugronets, que et resolen algun pas.

Àngel buscant preses: "Si hi eren, han de ser. Si hi eren, han de ser..."

La via està molt explicada als blocs i no m'estendré, només dir que no coincidia massa la dificultat amb els graus ressenyats, però no penso discutir gens sobre això. Les reunions, excepte l'última, molt còmodes, la roca excel·lent, excepte el tram d'arribada a la R4, que no dóna massa confiança, malgrat tot surten bé els passos (per a mi V+), vaig trobar més fina i complicada la sortida de la mateixa R.

Lourdes mirant-se la placa de "ciment injectat" abans d'entrar a la R4

Tampoc és massa obligada, que si no ho veus clar pots tirar de cinta i passar sense massa problemes. El dia fantàstic, doncs el vent no ens va molestar fins a fer cim, i només durant una estona. L'única crítica seria l'excés de parabolts, però tampoc discutiré ni una mica. Sí que vaig lluitar tota la via per treure la corda d'entre les cames, deu ser per la disposició dels parabolts a la mateixa línia de pujada, o potser era jo, no ho sé.

El bucòlic i asenerador paisatge que ens acompanya tot el matí

El cas és que ens ho vam passar de conya, rient, trepant i gaudint d'un paissatge ben bonic. Tornarem, que ens vam quedar amb gana. També vaig trobar a faltar un passamans a un tros de la feixa baixant, però és que un es torna molt "comodon" amb els anys... Un bon dinar a Oliana i una passejada (amb coca de cabell d'àngel inclosa) per Solsona va arrodonir el dia.

Paret de la Codolosa: Full Equip i Avi Trepador

Diumenge, després del semi-fiasco de dissabte, tenim ganes d'escalar. Al final serem cinc, i no sabem on anar tanta gent. Després dels entrepans, i veient la barreja d'estils i capacitats, que aconsellaven fer esportiva, ens decidim per la paret de la Codolosa. Podem fer dues cordades i dues vies cada una.

Lourdes al segon llarg de la Full, sense despentinar-se...

Així ens posem Lourdes, Núria i jo per una banda i Àngel i Bermu per una altra. Finalment, resulta que tots volem fer la mateixa; Full Equip, que té prou al·licients per a tots. La fem força barrejats, per a no perdre massa temps, i al cap de poc ja ens trobem tots al cim, el fet de conèixer la via fa que me la prengui molt ràpid, i preparem els ràpels per a tots, tants, que quasi triguem el mateix que en pujar.

Àngel estrenant el ràpel, com sempre!

Com a segona via triem diferent, nosaltres ens quedem a l'Avi Trepador, que cal que dominin bé el V aquestes noies, apart que la via m'encanta, plena de lògica i prou equipada. Fem l'escalada també força ràpida, però no tant com a la seva veina, i les dues noies la passen perfectament. Potser és ja la tercera vegada que la faig, i em continua agradant, i a més és el primer cop que no m'encigalo a l'últim llarg, i vaig per la dreta de la xapa, i no per l'esquerra com els altres cops.

Posant per la càmera perdo els papers...

Esperem a dalt, pensant que Bermu i Àngel hauran de rapelar per aquí, però quan per fi ens podem comunicar, diuen que ho faran per la seva via (ara no recordo el nom!), la del 6b de la dreta del tot. Baixem, ja pensant més en el vermut que no en escalar, malgrat que a Bermu sempre li queden ganes.

La Núria, deia que estava cansada... Però si no li costa gens!

Fem la cervesa i cap a casa a dinar, avui sí, amb els deures fets. Llàstima que una de les opcions era anar a Gorros (98 octanos o Ignasi Jorba), i hauríem vist com feien un pilar de cinc carregat per sota sobre el Gorro Frigi, que suposo que deu tenir la seva gràcia.

Via Gatsaule feliç al Cingle de la To

Fa molts dies que tinc la fotografia del Cingle de la To davant de totes les pendents. La curiositat per la zona era molt alta, i després de tants dies sense sortir de Montserrat s'obria una oportunitat. Ens ajuntem a Manresa Àngel, Lourdes i jo, i comencem la jornada buscant algun lloc per esmorzar, que fins que menjo al matí no hi ha qui m'aguanti. Enllestides les necessitats primàries, enfilem cap a la Nou, i anem pujant fins que la pista es torna de terra, cosa que al cotxe de la Lourdes no li ha agradat massa, fregant el terra constantment. Després d'un parell de voltes per allà, arribem al que creiem que és l'aparcament definitiu, amb la paret que es veu ben a prop. D'allà a la paret pugem cada un per un lloc diferent, buscant algun camí que ens meni directes, però som incapaços de trobar-lo. Passem una estona identificant la via triada, i un cop més o menys segurs ens vestim i ens disposem a pujar.

Àngel arribant a la reunió

Des del primer metre comencen els dubtes. Ja sabia que no era una zona gaire freqüentada, però allà haig de triar entre uns blocs que s'endevinen inestables i una placa molt molsuda. Tasto les dues, i em decideixo pels blocs. Ara estic convençut que era per la placa, i després de passar l'Àngel per allà no deuen quedar gaire preses. Hi ha un tros caminant fins a un espit, i d'allà torno a dubtar, no es veu gaire traça de pas, encara que de fet cada un hem pujat per un lloc diferent trobant la mateixa dificultat. La molsa seca omnipresent a totes les preses fa que l'Àngel pugi pinçant-les, cosa que li comporta un bon ensurt, al partir-se netament.

Arribat a la R verbalitza el que els tres pensàvem: no m'agrada! La continuació es veu també amb molsa, i dóna molt poca confiança, encara que els peus es poden posar en llocs nets. La reunió, on només hi ha un espit, tampoc motiva gaire per abandonar, però finalment ens decidim, rapelant ells dos de la R muntada i jo des de l'espit solitari, al que si torno prometo fer-li un bon petó, que va aguantar com un campió!

Lourdes arribant a la R

No sé si la via millora amb l'alçada, tampoc si tota la paret és igual, perquè m'agradaria tornar. Suposo que una conversa amb Gatsaule em traurà de dubtes, ja veurem!

Ens donem un petit premi baixant, en forma de bon dinar, i ens anem cap el Roc de l'Alou, on ofeguem les penes fent unes poques vies d'esportiva (les fàcils, que ja hi feia fred!) i tornem cap a casa amb la cua entre cames. Almenys ja coneixem el lloc (preciós!) i no perdem l'esperança d'atacar la paret per un altre lloc.