Espurnes de Lluís Nadal

Queralt-Ona a la Pedra d'Esparraguera

2012-01-25T22:26:00.000+01:00

Dissabte, ens ajuntem Lourdes, Àngel i jo amb un objectiu definit (per fi!), l'Aresta Ribas del Puntal de l'Albarda. Esmorzem, pugem al monestir, i el funicular ja l'han tancat per la revisió anual! Anàvem tard, i tenim molta mandra de pujar escales, així que busquem pla alternatiu, i triem aquesta, que la tenia l'altre dia com a pla B, i gràcies a les noves tecnologies podem mig veure la ressenya, perquè, maleïda tecnologia, el mòbil està gairebé sense bateria. Malgrat tot, confiant en la memòria, anem fent camí i trobem el nostre destí improvisat.

Tram central del primer llarg

Pujo el primer llarg, amb uns passos, no excessivament difícils, però estranys, encara que ben assegurats. Després una panxeta, amb molt poca presa (6b+ li donen), i no em decideixo, el dit ja està molt recuperat, però no vull tornar-me a obrir la ferida. Tibo de cinta i enfilo un tram molt finet i bonic, però amb la roca que no dóna massa confiança, doncs sembla que deixa anar una sorreta sospitosa. Afegeixo un alien per trencar un petit "alejillo", i enfilo un petit ressalt, però hi ha una llastra que fa un soroll més que sospitós, així que torno a tibar de cinta. Un tram molt brut ens porta a la terrassa on fem reunió, amb un pot de registre digne d'elogi.

Solucionant el segon tram del segon llarg

Surt Lourdes amb el segon, amb roca diferent, amb algun tram que cal vigilar de no llençar res als companys. Aquí la ressenya marca 6a+, i no ens ho ha semblat. Segueix una placa esplèndida i fina, amb un pas d'entrada curiós, i amb molta continuïtat (V+/V).

Còmoda segona reunió

Surto amb el tercer, i comença sublim, una roca boníssima, una dificultat molt moderada pel que sembla des de la reunió, tot un plaer. S'acaba la placa (sniff!) i hem de sortir cap a l'esquerra, i després d'una savina trobarem un parabolt, voregem una panxa per la dreta i trobem la reunió cimera.

Curiós pot de registre a la primera reunió!

Tres ràpels ens retornen a peu de via, i a tots tres ens ha agradat, malgrat que el sol ens ha anat esquivant (és més de primavera/tardor), el conjunt queda prou arregladet, i per tibar fins allà on vulguis. Ens tornem satisfets cap a la cervesa, i un altre dia prepararem millor la logística. Per cert, la càmera es va quedar al cotxe, sort que Lourdes la portava, sinó quedem en blanc!

Esperons de Fra Garí

2012-01-24T22:04:00.001+01:00

Diumenge de la setmana passada, dia 15 (sí que vaig tard!), ens trobem Àngel i jo per fer alguna cosa. Com que tinc el dit ben xungo encara (veure post anterior), li demano que sigui alguna cosa facileta, que a ell sempre li està bé. Ens decidim per aquesta, així, si no puc pujar, podem abandonar molt fàcilment. (ressenya)

Àngel , un cop passat el tram més difícil del llarg

És fàcil de localitzar, doncs puja en paral·lel a la drecera del mateix nom. El primer llarg comença amb roca no massa agradable, i veiem que per la dreta la cosa pinta molt millor, així que, aprofitant que portem alguns catxarros, obrim una petita variant del llarg, fins a la quarta o cinquena xapa (III/IV), per una roca increïble i fàcil d'assegurar. Aviat toca caminar, pujar un ressaltet (V), i torna a caminar fins el peu del proper esperó, en el que serà la tònica de la via.

A l'enèssim ressalt

El següent ressalt comença amb uns passos complicats, però aviat esdevé una escalada molt maca, per roca agradable, però molt curta. Així anem fent esperons (no val la pena detallar-los), amb un de molt recomanable (el penúltim, V), i el final que vaig trobar molt difícil en lliure (diuen 6b), almenys pel meu pobre ditet, així que A0 i cap amunt!

Últim ressalt, i pas més difícil de la via

Fem la baixada pel camí de les bateries, que ens ve de gust a tots dos, fent el tros de camí vell recuperat no fa gaire, que ens va motivar per venir un dia a pujar-lo, que ara ja fa molt temps que no vinc per aquí. Rematem la jornada amb una cervesa, i ja vindran dies més gloriosos, però ens ho hem passat bé, que és el que compte al final!

Inversió Tèrmica al Cap del Ras

2012-01-18T22:55:00.003+01:00

Dissabte, pugem Jose Walero i jo cap a Àger, amb l'objectiu marcat d'aquesta via, que fa temps que ronda per la meva llista de pendents, i es veu que també per la seva. Quedem a l'hotel del Bruc i envoltats de boira i gebre ens anem a esmorzar a Àger, pugem la pista, aparquem i fem la curta, però intensa, aproximació, i ens plantem a peu de via a les onze. Ens seguiran tres cordades més, així que hem triat bé l'hora avui!

Què descansat en A0! Als companys ja no els vam veure més, i tinc una foto d'ells!

A mi em toquen els imparells, així que em preparo a començar, que porto moltes ganes d'escalar i la temperatura aquí dalt és immillorable! La cosa comença fàcil durant dos metres, llavors et trobes una placa completament llisa i vertical al davant. Agafo una regleta lateral, petita però molt bona, i m'aixeco, posant un peu en adherència a la paret, i començo a toquetejar el que hi ha per allà, les primeres opcions no m'agraden i m'estiro un pèl més, el peu em rellisca i la gravetat, tossuda ella, m'envia de volta avall. El dit índex es queda enganxat a la regleta i em talla un bon tros de la punta del dit.

Jose, relaxat a la rampa de IV del segon llarg

El primer que penso és: "El dia a fer punyetes!". Quedo penjant de la xapa, que està allà mateix (tot el llarg està molt ben assegurat). El dit fa molt de mal, i la sang no para de sortir. Pujo el pas en A0, amb intenció de continuar, surto en lliure i la mà em rellisca de les preses petites per la sang, així que em torno a penjar i m'embolico el dit amb esparadrap i torno a sortir. Els primers metres van bé, però amb els cantells petits no puc tibar bé, ni separant el dit, ni ajuntant-lo. Continua sortint sang, i l'esparadrap queda bastant vermell, però per tossut jo, i ajudat d'algun A0 més vaig fent fins a la reunió, reubico l'esparadrap i asseguro a Jose. De dificultat li posen 6a+, jo crec que el primer pas s'acosta més al 6b, després no crec que cap pas passi de 6a, però amb força continuïtat.

És el segon llarg, i voita quin ambient!

Quan arriba li faig continuar, que les reunions estan preparades per rapelar. Ara ve un llarg plaent i fàcil (IV), encara amb parabolts, fins al peu d'un petit diedre molt curiós. Quan arribo, veig que el dit ja s'ha cansat de rajar, així que continuo. Uns passos bastant tècnics, primer cap amunt, i després flanquejant a la dreta, em porten a una placa ratllada preciosa i agradable, que al final se't fa curta quan arribes a la reunió (V+/V).

Aquí cal anar a la dreta, que jo mirava amunt...

Puja Jose, i segueix la tònica del llarg anterior, amb alguns passos més difícils, després un parell de panxetes i reunió comodíssima i bonica en una feixa, i també ben assegurada amb parabolts. Ara em toca un llarg curtet de 6b, així que estiro, me'l miro, xapo, torno a baixar, ho intento i... per a mi que no passa de V+! Una petita tibada de regletes, amb bons peus i arribes a unes preses genials. Ben aviat arribes a una altra feixeta, al peu del llarg més difícil de la via.

Encara que escali amb faldilla és el Jose!

Surt Jose, uns primers metres de rampa, després es posa vertical i la roca empitjora (millor prescindir de les preses més grans). Arribes a un sostret, jo ho vaig provar en lliure i no és difícil de superar, però després sí que deu ser 6b+, de presa molt petita i, principalment, d'adherència (fàcilment acerable!). De l'última xapa penja un cordino, aquí hi ha un passet de V+, arribes a una fissura, on un tascó quedaria de fàbula, però me'ls he quedat jo a l'arnès (i els portàvem per això!). Ho arregla amb un parell d'aliens (que no queden tan bé) Uns passos per diedre i placa i arribem a una xapa i un pitó, després la dificultat minva ràpidament .

Un dels trams més bonics de la via (V+)

El diedre que ve ara té molt bona pinta, però s'acaba molt aviat (IV+), sortim cap a la dreta i de nou amunt (ja caminant), fins un ressalt de roca trencada, que travesso d'esquerra a dreta, fent reunió d'algun dels boixos d'un bosquet. L'últim té tres passos de xemeneia (III), la resta caminant. Potser es podria trobar una sortida més digna d'una via tan maca. Arribo al cim (una fita molt maca que trobem) molt més content que altres vegades, perquè un parell d'hores abans no pensava que avui hi arribaria.

L'últim tram d'escalada, amb un parell d'aliens ja vaig fer prou. La resta mig caminant...

Fem la baixada tranquil·lament, que hem fet la feina molt ràpid, i ens anem a prendre la cervesa que ens hem guanyat, per tornar a la boira que ens tornarà fins el Bruc. Una via molt maca, per gaudir si tens prou grau, però també si no el tens. Molt recomanable!

Gorros in the sun

2012-01-18T21:31:00.002+01:00

Torno a anar tard, avui en parlo de diumenge de la setmana passada. Ens ajuntem Lourdes, la meva filla Anna i jo a Monistrol, amb la intenció de fer alguna via pel Monestir o la Roca dels Corbs, per seguir amb la instrucció de l'Anna, però la boira està molt alta, i fa fred, així que agafem el funicular i cap a dalt. Durant el viatge fem plans: Hi ha una via que no he pujat, i que no sembla massa complicada, a la Miranda de Sant Joan, pujant l'aresta sud-oest, la Sala-Baquès, crec. Després empalmarem, tot baixant, amb la via Àpia, de la Magdalena Inferior.

Primer llarg ajagut

Comencem la via amb un llarg de II/III, que no serveix ni per escalfar, però ens deixa en una bonica terrassa, on comença el bacallà. Lourdes anirà de primera tot el dia, i jo pujaré fent fotos i donant consells a l'Anna (i empipant-la, esclar! El segon comença fort, amb un pas d'Ae, que es fa força difícil sense estrep (en lliure em va semblar més 6b que 6a, així que li poso 6a+, que portava motxilla!), després placa montserratina molt bonica, i ben assegurada amb parabolts. Lourdes va navegant i traient l'entrallat, fins que arriba a la reunió i pugem nosaltres.

Esplèndida roca i llarg navegable

El següent, i últim llarg, segueix la mateixa tònica, però un pèl més fàcil, encara que bonic. Anna puja justeta, però va fent sense agafar-se a res més que la roca (fa dies que no la toca), i a poc a poc va somrient més. Fem cim i baixem amb un curt ràpel des d'una savina, que no he vist molt trencat per desgrimpar, i ens plantem en un moment al peu de l'Àpia, amb els primers metres a l'ombra, però va bé, que l'Anna es vagi acostumant a les inclemències pròpies de l'activitat.

Anna, molt còmode i progressant adequadament

La via és tan agradable com recordava, sense massa dificultat, però amb algun puntet picant que fa que la gaudeixis tota, inclús el tros més fàcil del tercer llarg. Crec que no hi ha cap pas de V en tota la via, però sí és mantinguda en el IV+ i un tram desplomadet final de III esplèndid. Crec que mai em cansaré de fer-la!

Petit ressalt a la via Àpia

Ens retirem cap a la cervesa sense cap contratemps, i ja comptem les hores fins a la propera escalada, que aquesta ens ha sapigut a poc!

La nena, arribant al segon cim

Pedra de Tartera a la Paret Bucòlica

2012-01-10T20:56:00.000+01:00

Dissabte, amb Lourdes, encetem l'any vertical. El pla era anar al Montroig, a fer un parell de vies que fa dies que ens volten pel cap, però tots dos ens trobem en baixa forma, després de tanta festa i tant menjar, així que decidim anar a fer una difícil, per a nosaltres, però amb poc compromís. Triem la "Treinta y tantos", i si tenim temps, ganes i forces, la "Pedra de Tartera".

Primera reunió

Fem l'esmorzar de rigor a quasi cinc sota zero a Oliana. Després, amb la panxa plena i encara tremolant, anem a l'aparcament, on ja fa més calor, dos graus i mig. Tots dos estem pelats de fred, així que agafem les motxilles senceres i cap amunt, i al cap de pocs minuts ja entrem en calor, el sol escalfa de valent, i el vent te prohibida l'entrada a aquest pany de paret que tant m'agrada.

Sortint ja a la placa després del tram de 6a+

Ens vestim, ara sense tremolors, i bona part de la roba es queda a peu de via. Com que hi ha una parella començant la nostra via (ja és mala sort, que no hi ha ningú més a la paret!), ens posem a la del costat, la Pedra de Tartera. Lourdes farà els dos primers, jo els dos següents, i ella acabarà la via. Puja sense dubtes, molt concentrada i a bon ritme. L'equipament és abundant, i la roca molt agraïda. Només un parell de ressalts presenten alguna dificultat (V+), però perfectament assegurats. Només allunya quan és més fàcil.

El desplom de 6c

El segon comença per un diedre fissura lleugerament desplomat (6a+). L'obre Lourdes, i el treu amb algun repòs. A mi ja m'ha costat el primer, així que comprovo que porto l'estrep penjat. Però no, comença més tècnic que altre cosa, i a poc a poc em sento més còmode, sí que m'agafo d'una savina ben morta, que amb un crec-crec sospitós m'ajuda a treure la cinta. Després el cantell millora i es fa més evident, i sortim, ara per placa desplomada primer, i després més ajaguda fins a la R.

Em toca, per fi, i el desplom de sortida de la reunió es veu imponent. Vaig fent cada pas molt lent i, a mesura que va deixant de desplomar la presa es torna més petita i escadussera (6c), però quan arribo a la tercera xapa (última de dificultat), em calen les dues mans per aguantar-me, i les forces es van acabant, així que reculo com puc i m'hi penjo, fent un pas d'A0, i sortint com puc cap a la reunió. Però encara queda una altra panxeta, i a la que desploma una mica em rendeixo, i agafo de nou la xapa per entrar a la reunió completament fos.

Esplèndida roca durant tota la via

El següent és de 6b+, però es tracta només d'un pas per sortir de la reunió, que com estic fresc em surt sense problemes, després contínua més suau, i vaig gaudint de la roca increïble i la presa generosa. Aquí allunyen més les xapes, però no ho notes gens.

Coincidim a l'última reunió amb els companys de la via del costat, i Sortim de la via per on van ells, que l'altra banda es veu molt trencada i bruta, un flanqueig de III/IV i un parell de metres més ens porten al camí de baixada. Una via divertida i bonica (no tant com la Pas d'Estrés!), amb poc compromís, i on escalarem fins allà on vulguem. Un xiquiparc per escaladors! Quan arribem al peu de via el sol amenaça amb marxar darrere la cinglera, així que recollim i cap a dinar, que ens l'hem guanyat!

Esportiva x3

2012-01-01T13:05:00.000+01:00

Doncs això, que entre compromisos familiars i gastronòmics, meteorologia i la feina, que no ha afluixat, fa dies que no faig una via, ni que sigui discreta, així que les tres últimes sortides han estat per a fer esportiva. No recordo ja l'última vegada que en vaig fer tres de seguides!

El dia rúfol, però ens va deixar escalar!

El dimecres, 21 de desembre, faig una escapada a la feina. De company ve en Joan Serrano (Bdn). Parlem lleugerament de què podem fer, i quedem de fer una mica de desploms, que no se li donen gaire bé. Trio els Graus, per temperatura i per varietat de vies, i el sector, la placa de la Poma, amb un bon desplom al final de cada una de les tres vies. Com que la tercera li costa Déu i ajuda, canviem a la Roca dels Sioux per afluixar una mica la dificultat, però ja ve rebentat, així que pleguem veles i cap al vermut! Espero que li hagi servit una miqueta el clínic que hem fet.

Joan, ja cansat, però encara queda feina...

El dimarts, 27, surto amb Àngel. La intenció és anar al Serrat dels Monjos, però estem a zero graus al Bruc, i el cel està núvol. Solució? O la Codolosa o als Graus, i guanya aquest últim. En aquesta ocasió el pla és anar fent vies de V+/6a. Després d'unes poques vies, i com que la calor fa acte de presència, ens anem cap a la placa de la Poma (dos cops en set dies!), i encara tanquem el matí al costat de la via del Pitu, on han obert un parell de vies, però amb un final massa punxós i dur per als meus ditets, així que, cap el vermut!

Joan Carles, amagant-se darrere la savina...

El 31, per acomiadar l'any, surto amb Joan Carles, aquest cop a la placa de la Pluja, a Can Jorba, que no fa tant de fred, però el vent és molt molest. Aquí fem unes quantes vies, fins que la pila se li va acabant i ens tornem al bar, on havíem fet un esmorzar multitudinari (8 puretes!) sense haver-ho programat! Quan ens volem trobar mai som tants!

Ja amb la síndrome de Popeye, però encara amb màniga curta! Què bé s'estava!

A la fi, un final d'any gens profitós, però almenys espero haver mantingut la forma física mínimament, que aquest any 2012 l'espero ple d'escalades agraïdes, variades i en bona companyia, com ha estat el 2011. I el mateix us desitjo el a tots els qui llegiu aixó!

Dersu Uzala (entrada Replicants) a la Paret de l'Esperança

2011-12-19T22:09:00.001+01:00

Diumenge, ens trobem de nou els tres habituals, Lourdes, Àngel i jo. El destí és la via Replicants, que fa dies que arrossego la ressenya, i ja s'acosta la prohibició (perdó, regulació), i no la vull guardar sis mesos més. Ens anem decidits, i fem lleugers l'aproximació (sí, també pel fred, com ahir, encara que el vent no és tan fort).Quan arribem a peu de via ja hi ha una parella començant, però aquí fa solet i no ens molesta esperar, a més, segur que van més ràpid que nosaltres, així que tampoc ens destorbaran.

Acabant l'entrada fineta a la via

Comença el primer llarg difícil, amb la primera xapa un pèl amunt. Penso en posar un alien, però quan hi sóc necessito totes les mans, i vaig fent només amb les xapes. Continua un tram més fàcil, i un últim ressalt que fa por, però que amaga unes preses molt interessants per superar-lo.

Lourdes, arribant a la R. Àngel està negociant per sota...

El segon és de transició, un passet per superar un petit ressalt i després a caminar fins al peu de la paret, on ens espera un diedre vermellós imponent. Em preparo i m'hi poso. Hi ha un clau que es xapa des de terra, i un altre a uns quatre o cinc metres. Després no es veu res. No m'ho puc creure, i m'hi enfilo fins el clau, i no, no es veu absolutament res. No portem gaire material, els aliens i un 0,75, i aquí s'ha d'equipar tot el tram. No em decideixo, i finalment baixo, un 6a+/6b autoprotegit, sense material i amb un gran replà a sota no em motiva gens, que m'estimo molt les meves cames.

Traient el nas pel diedre del tercer llarg, aveure si hi havia alguna cosa amagada...

Canviem de reunió i ens anem a la segona de la Dersu Uzala. El següent (tercer de la Dersu), el fa Lourdes, amb molt de coratge, perquè aquí va bé tenir un bon joc de camelots, però gestiona molt bé el que porta, i arriba a la reunió sense cap problema (només un parabolt). El segon el faig cap a l'esperó, que per l'altra banda ja vam anar i no em va agradar gens, i renoi! Quin canvi! Una roca molt agradable, un parell de xapes (V+) i després esperó amunt sense contemplacions (IV/III), amb una roca boníssima i preses de tots els colors. Encara trobem una xapa i una savina, més un alien que puc posar i trobem la reunió.

Aspecte del diedre, amb el clau, i després no res. Imprescindible portar material!

Segueixo amunt, i no veig clar com s'empalma amb la via original, fent finalment una reunió intermitja a la canal, per continuar després esperó amunt de nou, on trobo una altra R. Després recte cap el cim, empalmant amb la Dersu a mig llarg, sempre per una roca excel·lent, i amb una escalada sense gaire dificultat, tret d'algun ressaltet que trobem assegurat.

Lourdes al tercer llarg de la Dersu, amb una minsa provisió de friends...

No ens estem gaire al cim, que fa fred i corre l'aire. Fem tots els ràppels, amb algun petit problema entremig, però sense gaire complicacions, més enllà de desenredar les cordes de tots els arbres i matolls que poblen la paret.

Ja ha passat el pitjor, ara un parabolt i dues savinetes i ja està!

Marxem una mica amb la cua entre cames, però tinc la ferma intenció de tornar, que m'ha fet mal no haver-me decidit, malgrat que encara crec que vam fer bé. Ara a esperar sis mesos, que no crec que pugui anar aquests dies de festa, però ja caurà, ja!

La Tribu a la Codolosa

2011-12-19T21:46:00.001+01:00

Dissabte, ens ajuntem quatre "puretas", Àngel, Albert E., Joan Carles i jo. Després de l'esmorzar reglamentari i de veure el tems que hi feia (molt de fred i vent), fixem el nostre destí en aquest racó de microclima tant benigne a l'hivern. La via triada és La Tribu. Ells no l'han feta, i a mi em queda pendent el desplom en lliure, que aleshores (fa uns dos anys) no em va sortir, i així tinc una altra oportunitat.

Albert va encetar la caravana

Pugem lleugers, no pel nostre portent físic, però és que el vent és gelat! Un cop a peu de paret ja es nota el canvi: ni gota de vent i bon solet, una delícia! Ens dividim en dues cordades, Albert amb Àngel i Joan Carles amb mi, o sigui, per ordre alfabètic, que som molt ordenats nosaltres!

Àngel assegurant i Joan Carles impacient per pujar

A mesura que pugen van deixant les cintes posades, així que la nostra progressió és força ràpida. Faran Albert i Joan Carles els imparells i nosaltres el del mig. Pugem tots sense cap problema, i ens amunteguem a la primera reunió, que el segon llarg és més lent d'encetar que el primer, que es fa d'una volada.

Joan Carles, per fi, cap amunt!

M'ho vaig mirant, i endevino la seqüència, que no recordo res de com es feia (com sempre!), i quan m'arriba el torn m'hi poso, i renoi! Quan supero el segon pas vaig molt inestable, i ja veig que si no caço a la primera la següent presa m'aniré avall i, efectivament, començo a caure i engrapo la cinta a temps de no volar. Retoco les preses i veig com es fa el pas, i és que enganya. No us el piularé, però si a algú li interessa que me'ho demani, que té truc!

La caravana en marxa cap el final de la via

El següent llarg és ben maco, però més fàcil, només amb un pas de 6a a la sortida de la reunió, després un tram de V molt bonic i s'acaba la via. Fem el ràppel i quan ja tenia el material ordenat per fer una altra, mentre xerrava amb una noia que havia allà (sempre xerrant, sí...), els veig a tots ja sense els arnesos, disposats a fer la cervesa! Em canvio ràpidament, i tornem a sortir a la ventada que ens havia acompanyat quan veníem. I unes braves i unes cerveses després ja estem de tornada cap a casa. Un matí molt agradable, que no convidava a gaires proeses, però que hem pogut aprofitar rient, xerrant i escalant.

Maduritas Calientes al Peladet de Rúbies

2011-12-11T18:56:00.001+01:00

Dissabte sortim, Lourdes, Àngel, Juan Carles i jo, direcció cap a Rúbies, prèvia aturada al Cirera, i amb un cafè previ, que encara fa son. Tot el camí el fem dins de la boira, amb un fred que pela. L'esmorzar ens anima, i uns companys ens informen de temperatures i estat del cel a l'ermita, on han passat la nit, i ens agafen tremolors: 3 graus i cel ennuvolat. Malgrat tot, agafem la pista i, al cap de poc, a traiem el nas del núvol on vivíem, i resulta que el cel no està tan enteranyinat com ens havien dit. La temperatura però, sí que és baixa.

Malgrat l'aspecte, sempre pots avençar per roca correcte

Fem la pista força ràpid, amb el tot terreny de'n Joan Carles, i arribem al bucòlic racó de Rúbies. Ens preparem i, per un moment, penso que puc deixar la jaqueta, i mira que hi ha vegades que m'equivoco, però avui no, el caminet d'aproximació t'escalfa aviat, i quan arribem a peu de paret ja ens sobra tot. Farem dues cordades, Joan Carles amb mi i Lourdes amb Àngel.

La caravana en marxa!

Començo jo, i els primers passos són els més exposats. Hi ha un pont de roca a pocs metres, i un parabolt bastant amunt. Si caus abans de xapar el parabolt segurament tocaràs terra, i la baga del pont de roca fa més aviat pena, però no està fàcil de canviar (el forat és ple de terra i pedres), així que toca anar concentrat i guanyar els primers metres amb cura. L'escalada és molt bonica, i la roca és bona en general, però cal anar amb compte de no tirar res avall. Enfilem un diedret, amb un altre parabolt, on cal flanquejar a la dreta, per superar el ressalt per la millor roca, per després tornar a la vertical i arribar a la reunió, bastant còmode.

Esperó magnífic per escalar del tercer llarg

Puja el company, i no s'acaba de fer amb la roca. El segueix Lourdes, que puja com si res. De fet, la ressenya marca V+, i no estic segur que arribi a ser-ho. Quan arriba Joan Carles, després d'una petita caiguda a l'inici, diu que es vol baixar, i no hi ha manera de convèncer-lo. Així que, un cop arriba Lourdes, el despengem. Seguirem tots tres.

L'ambient inigualable!

Quan arriba Àngel, em disposo a sortir. Portem dues cordes d'esportiva, passaré les cordes per totes les assegurances i m'asseguraran a mi només d'una. Si coneixeu un sistema millor ja me'l direu, perquè aquest és ben penós. Vaig guanyant metres, pensant cada cop que ara vindrà el tram de 6a, però és molt fàcil (IV+/V), poso un friend, pensant que ara venia, però tampoc, van creixent cantells enormes arreu! La corda pesa tona i mitja, i cada cop em costa més de xapar, i per adobar-ho tot, ara el llarg marxa en flanqueig a l'esquerra, per una placa d'adherència fàcil, i després recte amunt pel tram més complicat (ara sí), però que no em va semblar de 6a, més aviat V+, això sí,, vaig haver de desistir de xapar abans d'arribar a la xapa, ja no em quedaven forces. Un tramet de III ens porta a la reunió en una plataforma a la feixeta que recorre aquesta banda de la paret, i em costa Déu i ajuda de superar-ho arrossegant les cordes: Esgotador!

A que anava contenta?

Pugen els companys sense massa problemes, i aviat surt Àngel, que s'ha demanat aquest llarg. Es flanqueja a la dreta, i després esperó amunt sense contemplacions, tot a base de franges horitzontals en una roca aspre i agradable que es converteix en una mena de parc temàtic d'escalada, gaudint des del primer fins l'últim pas i sense massa dificultat.

Lourdes atacant l'últim llarg

L'últim és per Lourdes, i no és el més maco, però sí el que té els passos més difícils. Tot és a base de ressalts enllaçats per replans, amb canvis de roca (tipus i forma) ben sobtats, i que, a la fi, també resulta divertit. En el segon i tercer ressalts estan les majors dificultats, però no són gens obligades. Tots dos es treuen a base de passos atlètics i són bastant estranys d'acabar, però tens la xapa sempre al melic, així que sense patir.

Els puntals d'Àger com a corona i la boira d'estovalla: quin luxe!

El cim, preciós també, amb el mar de núvols que ens ha acompanyat tot el dia, i el Pirineu ben nevat que fa de fons, ens acull amb un ambient bastant més fred que a la paret, on hem acabat en mànegues de camisa i suant amb alguns dels esforços. Ens ajuntem els tres, feliços i contents, satisfets d'haver fet una via molt divertida en un racó increïble. La propera, la Guineu Lliure!

L'últim metre de via

Fem una escudella al Cirera que ens torna a la realitat, després del nou bany de boira després de baixar, i cap a casa, que hi falta gent! Un cop al Bruc, no m'arrenca el cotxe, i m'han d'ajudar a engegar-lo. Això fa que no pugui escalar diumenge, però, a la vegada, així estiro els records de la via durant més dies!

La Proa, Esperó del Vent

2011-12-10T23:32:00.001+01:00

Dins d'aquesta setmana de disbauxa, la dels tres ponts, només puc disposar de dimecres al matí. Ens ajuntem Joan, Jose Walero i jo al bar, sense un pla definit, però amb ganes de penjar-nos d'alguna paret. Fa molt de vent, i és fred, això ens desencoratge un mica, però finalment ens posem en marxa, el destí la Proa, on cap de nosaltres hem escalat.

Excel·lent ressenya de Jose Walero

Aparquem als camps del Castell, i ens apressem camí amunt, fins que una fita no coneguda ens fa deixar el camí i prendre un corriol desconegut, i acabem fent un circuit turístic per una zona d'esportiva desconeguda, que no sé si entra dins de la zona protegida del Clot del Tambor (conec molt poc aquesta zona), inspeccionem les vies, que es veuen de bona roca, curtes i no massa difícils. Sortim com podem cap a la carena i reprenem el camí original cap a la Tonsura.

Primers metres, i primera expansió de la via

El camí no ha estat gaire descansat, i fa fred a l'ombra, però els ensenyo la petita ferrada que dóna accés al pis superior i ens hi posem sense mandra, fem la feixuga però més entretinguda pujada fins al peu de la paret, que es veu ben vertical a la part mitjana. Val a dir que sempre m'havia fet por aquesta aresta, però no aquesta via. M'explico. Tot just per l'esquerra, va l'Aresta Brucs, del Ballart, oberta sense expansions, i aquesta que hem pujat, la trepitja en tot el segon llarg i part del primer. Al veure que hi havia una via amb espits allà, em vaig decidir a anar, que sinó, encara haig de menjar unes poques sopetes!

La cosa es va complicant a mesura que s'acosta la panxa

Com que Joan està encara una mica verd, però cada dia més fort, ens repartim els llargs Jose i jo. Sembla que el primer arribarà fins sota la panxa visible, i a ell li fa gràcia. Jo vaig cansat, i tant em fa, així que començo. Comença en escalada fina, però sense massa dificultat (IV+), i vas trobant expansions (tampoc massa), que són espits bastant rovellats, però amb la chapa en bon estat. Quan arribo a la panxa, veig el següent espit a l'esquerra, però no es veu cap reunió, sí un bicoin (o similar) allà penjat, així que faig el flanqueig ben fi, amb ben poca presa (cal portar les ulleres de llegir!), i un cop xapat cap amunt amb decissió, a la caça d'una altra expansió visible, i així anar fent tot el llarg, ara amb bon cantell, però no massa, cal anar conservant les forces! Quan ja afluixa la dificultat, trobarem la reunió sobre una minibalmeta a la dreta.

La segona part del llarg és més generosa en cantell

El segon es veu com un camp de patates, encara que no massa vertical, sinó seria un dels millors llargs de Montserrat. Vas fent, amb compte de no trencar res. Aquí les assegurances van allunyant més, a mesura que disminueix la dificultat, però és una escalada del tot agradable. El paratge és encisador i, malgrat el vent fred que ens va torturant, no volem que s'acabi mai.

Camp de patates genial, i un cel brutalment blau!

Ens queden tres o quatre metres fins el cim, que fem ja desencordats, i és preciós, cap dels tres l'havíem trepitjat mai, però no ens entretenim massa estona, que el vent molest, aquí és ferotge, i no convida a fer estada. Un parell de ràppels després estem a terra, desfem la ferrada i una estona després (ara pel camí correcte) estem al cotxe i al bar, amb una bona cervesa entre les mans.

Ambient molt agradable i tranquil

Una via preciosa, molt recomanable, en una roca que convida a ser escalada. Potser torni per fer el primer llarg de l'Aresta Brucs, que allò sí que és una via per a homes!

Petit Four a la Pastereta

2011-12-10T23:08:00.001+01:00

Diumenge passat, amb l'ambient ben fred, quedem amb Àngel al bar sense pla, que és poc nou. Avui ens acompanya Eloi, que no té pla i també vol acabar d'hora. De les pendents tenim aquesta curta via a la Pastereta, obra de'n Joan Asín, company de blocs i, des de la setmana passada, també de paret. Així que ens posem en marxa en busca del solet que sempre ens regala aquest racó.

Àngel superant el primer ressalt de la via

Fem l'aproximació, no molt llarga però feixuga, encara que agradable, ens canviem i ens repartim els llargs. Àngel el primer, jo el segon, que el vull treure en lliure, i Eloi... doncs perquè no es quedi amb gana farem els dos últims llargs de la Pacho Hidalgo, que li asseguro que són ben macos (el primer també, però avui no cal...). Puja Àngel sense contratemps el seu llarg, amb un pas ben atlètic per entrar, però que ajudant-se d'una bona savina resol sense problemes. Després tot per placa, fugint una mica del diedre, per arribar a una còmode reunió.

Eloi, ja arribant a la reunió cimera

Ara és per mi, i es veu espectacular i difícil, però van apareixent bones preses, i vaig avançant. Cada cop es fa més atlètic, fins que les preses perden mida i ho intento per la dreta. Veig que no pot ser i torno cap a l'esquerra, i aquí em salta un merlet en el que feia un canvi de mà i marxo volant. Torno a pujar ràpidament els quatre o cinc metres perduts, i ara ataco per l'esquerra, i tot va millor. Aviat perd dificultat (i assegurances), i començo a buscar la reunió, que queda bastant a la dreta d'on em pensava, prop d'una savina molt visible. Malgrat la caiguda m'ha agradat molt, però cal vigilar amb la roca fins que estigui més sanejada.

Eloi, arribant a la segona R de la Pacho

Rapelem, Àngel fins el terra, que ja ha fet la Pacho i prefereix prendre el sol. Nosaltres ens quedem a la primera reunió de la Pacho i Eloi resol sense problemes els dos llargs, tornem a rapelar i cap a la cervesa, que aquesta no la perdonem mai!

La Dama de los Vientos a la Pala del Coll

2011-12-01T21:33:00.001+01:00

Dimecres torno a tenir festa, i Lourdes està de vacances, així que busquem una via per fer i triem aquesta, encoratjat per comentaris d'amics que l'han feta. La boira ens acompanya tot el camí, i està un pèl alta, això ens fa témer per l'objectiu fixat, i anem calculant possibilitats. Anem a esmorzar (això no ho perdono mai!) a Sant Llorenç de Montgai, que continuo enamorat, i desfem camí per anar cap el Montroig. Durant tota la pista estem endinsats a la boira, però quan ja enfilem la pista final, sembla que es veu un tímid sol, i arran de la Pala Alta ja llueix amb tot esplendor.

Un gran rètol ens confirma que som a la via...

Aquest cop pujo amb el focus fins el Coll de Porta, i déu n'hi do! Però vés, uns quants tocs a terra i ja estem a dalt. Diré que em feia mal el turmell (qüestions de feina!), i el volia protegir al màxim, però la veritat és que volia provar-ho algun cop, i crec que no val la pena (a no ser que portis un vehicle adequat). Fem la curta aproximació, i localitzem el peu de via, molt visible, tant per l'impressionant diedre per on va el primer llarg, com per un rètol immens que ens dóna la benvinguda.

Només queda el tram més dur, però els braços es queixen força...

Enfilo cap amunt, després d'estirar-me bé, que venia molt perjudicat: turmell, genoll, colze, muscles i esquena. Tot un repertori de dolors reumàtics i traumàtics. Comença suau, però ja et posa alerta als pocs metres. Els parabolts són abundants, inclús on es podria protegir bé amb friends, però un cop tens totes les extremitats ocupades per aguantar-te ho agraeixes.

Lourdes, cansada, però atacant el diedre amb decisió

Vas fent passos de placa, ajudat per la bonica fissura que ens acompanya, de diedre, una panxeta, una mica més difícil, en la que no trobo la presa de sortida fins que, ja rendit, m'agafo de la cinta, i la veig, l'agafo i continuo. En un punt, no sé com continuar, no m'hi caben els dits a la fissura, molt magnesiada (calço un 48, i la mà va a joc amb la mida del peu!), finalment el faig en bavaresa agafant-me de la part exterior, fins que s'acaba, i en algun lloc puc posar la punta dels dits. Es continua posant més vertical, i m'acabo rendint, fent un parell d'A0 per superar la panxa. Després ja afluixa fins a la reunió.

Posant sobre l'únic bloc sospitós de tota la via...

El segon era per Lourdes, però quan veig que és tot flanqueig, que tant odia (no sé per què, perquè ho fa la mar de bé!), me'l cedeix, i el gaudeixo d'allò més, fins un parell de passos d'adherència abans de agafar l'esperó, on no m'acabo de refiar i el faig amb una mà agafada de la cinta (sense fer força, eh!), per després arribar a una "buitrera", amb roca relliscosa i desagradable, encara que fàcil.

Sortint de la xemeneia tan feliç!

El tercer comença en artificial, pel lloc més complicat, és clar, són tres passos, i cal un estrep, almenys pel primer. Sortideta en lliure per "caçar" un parabolt que no es veu, i entrada a la xemeneia, ajudats per una bústia perfecte que trobarem per dins. Aquí se m'encallen les bambes (un 48), i em costa Déu i ajuda acabar d'entrar. Un tros de xemeneia, molt agradable i variada, on encara trobem un altre parabolt, per sortir a la dreta a una reunió, no tan còmode com l'anterior, però molt bonica també.

Encetant l'últim llarg, ara per placa, també molt bonic

Ara sí que surt Lourdes, una mica indecisa primer, però més tranquil·la a mesura que pujava. Aquí les preses són més abundants i generoses, però s'han de buscar. Millor sortir per la dreta del parabolt (molt més fàcil), la roca canvia a mesura que puges, però sempre amb bona qualitat.

Arribada gloriosa al cim, amb la boira sota els peus

En resum, una via corteta (80m), però increïblement variada: sembla un examen de tècniques d'escalada! El primer llarg és molt dur físicament (a mi m'ho va semblar), i també tècnicament, cal triar bé com encarar cada pas. Hi ha passos de finura, de cantell, desplomats, de diedre, bavaresa, flanqueix, adherència, xemeneia estreta, ample,... absolutament de tot. L'ambient (amb el sol i el mar de boira) impressionant i agradable, l'entorn tranquil com sempre, i l'arribada al cim preciosa, amb el cingle de Rúbies, Fontfreda, Àger, etc. i el Pirineu nevat al darrere.

Espectacular ambient durant tot el dia. Al poble a 5 graus!

A la fi, molt recomanable, i si aneu forts, gaudireu, i si no, doncs crec que també! Acabem la jornada amb un dinar al Mirador del Llac, a Sant Llorenç, d'on ens estem fent habituals, i tornada cap a la civilització envoltats en boira, però gens emboirats amb el record de la via.

Tencabarrals, via dels Lladres

2011-12-01T20:24:00.001+01:00

Diumenge, surto amb Lourdes, però esmorzem amb en Pelake, que vol fer alguna via en solitari. El destí previst era la Desirée, com tantes altres vegades, que se m'està enquistant aquesta via. Aquest cop em vaig deixar la jaqueta a casa, i feia una temperatura gens agradable. Agafem el funicular, i des de la corba del camí que ens mostra Sant Benet, fem una ullada ràpida, i veig el Trencabarrals il·luminat pel sol i la via dels Lladres, que em vaig mirar quan vam fer la Sonata, i li proposo anar cap allà.

Lourdes al primer llarg, es veu el friend i un parabolt molt a la dreta

Ens acomiadem de'n Pelake, que es ficarà a la Rataplan, i fem la curta i agradable aproximació, tremolant a l'ombra i ben a gust al sol. Localitzem el peu de via i ens preparem. No porto la ressenya, però esperem moltes xapes, i recordo que el primer llarg era V+, el segon 6b o 6b+ i el tercer... ni idea. Comença Lourdes, i ja la segona xapa queda molt a la dreta, i no entenem per què. Com portem friends (i no els volem deixar a la motxilla!), posa un camelot 0,75 en comptes del parabolt i llestos! Després hi ha un ressaltet, amb el pas més complicat i reunió.

Difícil, però dessagradable segon llarg

Faig el llarg, i la roca no és tan agradable com semblava, però es va fent. Surto pel segon, i aviat es complica la cosa. Les xapes indiquen recte, però la roca em porta per l'esquerra, i haig de pujar, xapar, baixar i seguir per l'esquerra. L'altra xapa no està a tocar, i la roca es va tornant més i més desagradable, trencadissa a estones i bastant difícil de llegir. Es veu una reunió a la dreta, però finalment, veig una altra a l'esquerra més amunt, i tiro cap allà. La cosa es va posant molt vertical, i les preses escadusseres i trencadisses, i finalment, veient una llastra amb molt mal aspecte de la que m'hauria d'agafar, em penjo i acabo el llarg en A0, amb un plom (!?) inclòs.

El perfil que es veu a la part superior és el Pelake, l'anàvem controlant

Puja Lourdes renegant, i quan arriba em diu que tiri jo, que vol sortir d'aquí quan abans. No he comentat que el sol s'ha tapat al començar jo el primer llarg, i només surt de quan en quan durant un parell de minuts, i estem pelats de fred tots dos. L'últim llarg té parabolts diferents i més propers. Comença en un diedret, on cal buscar una molt bona presa lateral que queda amagada, però veient que em van saltant coses de tot arreu, faig un parell d'A0, fins que la roca millora molt, i es fa molt agradable d'escalar, a la vegada que la dificultat va minvant progressivament fins a una reunió molt còmode.

Gaudint d'allò més a la Ludwig

Lourdes tampoc vol fer l'últim, així que surto jo ràpidament, és molt fàcil, i així entro en calor. Em salto una reunió poc abans del cim i vaig directe al ràpel. Ella també puja ràpid, rapelem, recollim les motxilles i ens anem cap a la Panxa, al segon objectiu que ens havíem proposat, la Ludwig-Casanelles de la Panxa, primera via que vaig pujar de primer a Montserrat, i que tenia ganes de repetir, però ara sense pedals.

Lourdes també va gaudir, i feia millor temperatura

Quina diferència! Una roca excel·lent, una escalada elegant i fina, una xapa cada cinc metres, per donar-li un punt de tensió, però sense prendre mal, encara que hi ha els burils intermitjos, que es poden xapar si portes recuperables, que estaven al cotxe. A Lourdes també li agrada força, i marxem amb millor regust de boca. A veure si un altre dia tenim més sort!

Campions a la Codolosa

2011-12-01T19:57:00.001+01:00

Dissabte passat (sí, torno a anar amb retard, què hi farem!), quedem Àngel i jo al bar Anna per esmorzar. Volem escalar, però jo haig de ser d'hora a Barcelona, que tinc dinar de Festa Major, així que duem un parell de plans per fer, però sense concretar. Joan Carles em truca al vespre i s'apunta, i quan arriba Àngel ve amb en Pep, que també s'ha afegit a l'últim moment. Així que som quatre, fa un fred que pela, però sembla que no plourà, així que queden dos finalistes, la nova via de'n Joan Asín a la Pastereta i la Campions, que ens falta a la Codolosa. Guanya la Codolosa, per velocitat i facilitat de la via, així que fem cap cap allà amb el pap ben ple.

Joan sortint del ressalt del segon llarg

Ens dividim en dues cordades. Jo aniré al davant amb en Joan Carles, aniré posant les assegurances i deixant el material perquè pugin els companys. Quan estem a punt per sortir, apareix un home sol carregat com una mula, i resulta ser en Joan Asín, conegut de la blogosfera, i apreciat, fins ara, des de la llunyania. Li oferim d'afegir-se a la nostra caravana i accepta. Ja li advertim, que d'escalar poca cosa, però de riure segur!

Joan perseguint Josep a l'últim llarg

El primer llarg és senzill, però amb certa gràcia, superant un ressalt rere l'altre, fins a quedar sota la panxa que talla totes les vies d'aquesta paret. Puja Joan Carles a bon ritme, ja se li veu més rodat, i li demano de fer jo aquest llarg, que tinc la il·lusió de fer-ho en lliure i accepta. Quan l'Àngel treu el nas cap a la reunió enfilo cap amunt amb precaució, estudiant el pany de paret, que fa estona que la vaig pujant mentalment. Xapo la primera (molt a prop) i començo un pèl a la dreta de la xapa, i tot recte fins a l'alçada de la segona, que costa una mica de xapar. Després ja afluixa la cosa, i vas fent, fins que la paret ja s'ajau una mica, i les xapes esdevenent ponts de roca i arribem a la reunió. Deu sortir 6a+/6a l'entrada, i 6a/V+ la resta fins a la tercera xapa, després ja més suau.

Joan i Josep arribant al cim- El friend és testimonial, per treure pes de l'arnès...

Ens trobem a la reunió, i en Joan lidera ara la cordada, i ja treu el nas per baix. Joan Carles em deixa també l'últim, i fa mal fet, perquè és senzill, curt i bonic, encara que em quedo amb algun "bolo" a la mà, però es puja molt bé. El final de la via queda en un balconet preciós, on ens anem ajuntant tots de nou, muntem els ràppels (un de curt fins a la segona R i un altre fins al terra d'uns 50 m), i vista les poques ganes de continuar, ens anem a tastar les braves del Muntanya, que mai ens defrauden!

Bona jornada, en bona companyia, i una via que ha estat a l'alçada, gràcies Joan, pel teu regal!

Serrat de Muntaner in the rain..

2011-11-21T22:05:00.001+01:00

De nou pronòstic meteorològic desfavorable. Quin novembre! I l'anticicló de vacances! Havia de sortir amb la meva filla Anna, i aquesta no s'arronsa mai, ni que plogui, ni que nevi, no sé a qui em recorda! Triem el Serrat de Muntaner, encara que pujant la volia portar a la Codolosa, no sabria dir per què, potser perquè s'eixuga abans, però no ho tenia gens clar.

La seva primera xemeneia

El temps ens avisa, es veuen nuvolades arreu, però anem decidits, i ens posem a la Normal del Frare de Baix, que era el primer objectiu. Pugem el primer llarg i es posa a ploure quan surto de la primera reunió, i arribo al cim amb l'aigua regalimant per les mans, així que rappelo fins a la primera, recullo a l'Anna pelada de fred i ens anem a la coveta que hi ha a la primera reunió de la Petit Nil, que també és un refugi de cabres. I allà esperem que acabi el ruixat emprenyador.

Esperant que acabi de ploure

Ens estem estona, que s'està força bé, fins que ja no cau ni una gota. L'ambient és desolador, però es veu al sol traient el nas entre els núvols, però de la normal ni parlar-ne, que encara regalima. Ens fiquem a una via de la dreta, bastant dreta, que s'eixuga abans. Comença per una bavaresa (és l'última que volia fer avui!), i travessa la Divorci Imminent, per la que ens desviem fins a la primera reunió. A Anna li costa (a mi també!), però se la treu sense agafar-se de cap cinta: cada dia em sorprèn més!

Barallant-se amb la bavaresa (V+/6a) amb força gràcia!

Tornem a mirar la Normal, i encara es veu molla, però la placa de la dreta es comença a eixugar, i fem el primer llarg de la Petit Guifré, però fent la reunió de la Normal, i seguim per aquesta fins el cim (per segon cop per mi avui!). Puja l'Anna sense cap problema, i quan toca començar a rappelar, informo a Anna que serà el seu primer ràppel volat, i com que no m'entén, baixa sense problemes. Segons després la sento cridar i riure, fins que arriba a terra.

Per fi pot acabar la via!

Un desgavell de vies, però hem escalat, i hem passat una bona estona, així que encara sort, vist el que ens havia caigut a sobre!

Un altre dissabte a Sant Llorenç de Montgai

2011-11-21T21:19:00.001+01:00

M'encanta aquell racó.I, si a més, hi ha pronòstic de pluja a tot arreu menys per allà, doncs més encara! Així que, amb Lourdes, dissabte pre-eleccions, ens anem cap allà, amb l'esperança de troba roca eixuta i amb la idea de fer vies curtes amb retirada ràpida, per si es posa a ploure, que ja tinc l'artrosi que m'està matant amb tanta humitat!

Petita paret, però amb molt d'ambient!

Decidim començar per l'Esperó Ribes-Sabaté, que malgrat estar a pocs metres de la xemeneia Carles Andrés i de la Directa, no té res a veure amb cap de les dues. La fem en dos llargs, un per a cada un, i gaudim de bona roca, poca dificultat, assegurament correcte i gran ambient, malgrat la poca alçada. Portàvem uns quants friends, aliens i tricams, doncs no sabíem del cert on ens acabaríem ficant, però només vam posar un friend en el segon llarg per evitar tremolors innecessàries.

Via divertida, espectacular i fàcil

Tornem a fer un canvi de reunió bèstia, com la setmana passada, però ara cap a la paret de la Formiguera, que no la coneixíem, i allà ens posem a la Martinetti, que sembla la més clàssica d'allà. Ara canviem, i fa Lourdes el primer i el segon (en un sol llarg IV/V), i jo el tercer i quart (també en un de sol: V/V+).

El sol (no va caure ni una gota) i el llac donen un plus a l'escalada

La roca en aquesta paret sembla més costrosa i menys sòlida, però es deixa fer. Sempre hi ha la regleta salvadora, o aquell cantell que no es veia, i vas fent i fent, en una escalada bastant sostinguda i homogènia. La roca no acaba de millorar del tot, però t'hi vas acostumant.Baixem fent una agradable passejada fins el cotxe i ens anem a dinar, que és una hora raonable.

A La Formiguera, vam gaudir, però no és el mateix...

Tinc la impressió que aniré tornant per aquest paratge que, de fet, no està tan lluny, si mirem només el temps i no els quilòmetres, que això de tenir el peu de via tan a prop del cotxe és un plus molt interessant. Hi tornaré!

AEM a Gorros

2011-11-20T21:39:00.001+01:00

Diumenge passat, dia 13 i amb pronòstic de pluja, tenia sortida oficial de l'Agrupació, i ens vam ajuntar un grup ben divers per anar a escalar, i decideixo portar-los a Gorros, així tots podrem gaudir una mica. Ens acompanyen Lourdes, que ha de marxar d'hora, i la meva filla Anna, que vull que escali amb Lourdes, i que ella l'avaluï una mica. Després d'un bon esmorzar, i d'algun retard, enfilem cap amunt i pugem en el segon funicular.

Fermín, endinsant-se a la boira

Jo em quedaré amb els més novells, Pep, Fermí i Mercè, a la zona de cursets de l'ECAM, habilitada a l'Agulla de Sant Joan, Lourdes, Anna, Marià i Albert, pujaran cap a la Miranda de Santa Magdalena. Estem envoltats de boira, però anem escalant tots. Als que descansen els distrec posant aliens i tricams per la base de les vies. Fem les fàcils, però els preparo una que té una entrada a bloc (amb possibilitat de fer-ho més fàcil dos metres a l'esquerra) de 6a, i poden jugar una mica, per comprovar que cal una mica més que l'estat de forma (tots són grans alpinistes) per superar aquestes dificultats.

Algun pas estrany el va aturar una mica, però v pujar molt bé

Tornen els desplaçats, que Lourdes i Marià han de marxar, i Albert puja amb Anna una de les nostres vies, però just quan arriben a dalt, i Mercè està encara pujant la seva, comença a ploure. Recollim tot, Albert i Anna havien fet reunió sota la balma de dalt, i esperen a veure si escampa, però al final rappelen. Mercè acaba la via amb molta serenitat i desmunta tot. Un cop tots reunits sota un petit desplom, i veient que la cosa va per llarg, i cada cop cau més aigua, recollim motxilles i ens anem a refugiar a la part de dalt de l'estació del funicular.

Mercè va er la campiona, pujava com si res!

Quan escampa una mica, baixem cap al Monestir per Sant Miquel, i ens anem a prendre la cervesa encara que insisteixi en ploure, que ara ja tant ens fa! Ja és el segon cop que em plou en una sortida oficial en un any, a veure si la propera hi ha més sort!

Escapada a Sant Llorenç de Montgai

2011-11-20T20:45:00.001+01:00

Dissabte de la setmana passada (Aquest també, però això és una altra història...), marxem Jose Walero (ben constipat), Lourdes i jo cap a aquest racó que tan poc hem visitat. Tenim un objectiu a la vista, la Directa al Cilindre, però conscients de que el nostre nivell físic (sobretot el meu!) està lluny de ser el millor, decidim fer primer una via més senzilla, per copsar tant la roca, com les nostres forces, i després ja veurem.

Ambient cavernós

La via triada, la xemeneia Carles Andrés, cavernosa i original via que solca el Cilindre pel seu límit est. Fem la curta aproximació (cinc minuts?), sense treure la vista de la Directa, on una parella va resolent els llargs sense cap problema. Nosaltres cap a la nostra cova-via.

Un peu en conglomerat i l'altre en calcari...

La fem en tres llargs (un per a cada un), però és millor fer-la en dos. Comença molt fàcil, i vas entrant a dins fins a trobar uns blocs, aquí cap amunt fins un bon replà. Nosaltres vam fer reunió aquí (un cap de burí, un pont de roca i un friend), per seguir després xemeneia amunt, passant a la placa, i després endinsant-nos més a la xemeneia, fins a trobar un parabolt i uns quants ponts de roca (columna foradada) totalment al fons, ara ja amb aspecte de cova.

Aquí hi ha un sobtat canvi de roca, doncs fins ara havíem anat per conglomerat, hem passat un tros calcari, i ara ens trobem a l'interior d'una cova, amb les seves estalagmites, que aprofitem per assegurar-nos. Ara el terreny i la tècnica canvien, i la presa minva una mica, encara que es passa prou bé, amb algun pas de placa, algun encastament, i allò que calgui, per passar els metres més complicats de la via (V), fins abastar un pont de roca enorme, ple de bagues, per després enfilar cap a la llum, allà lluny al davant, fent el que seria un flanqueig, però que no ho és, perquè anem endavant, i no de cantó, amb un peu a cada banda, van emergint preses que de lluny no hi veus (la llum la tens de cara i vens de la foscor), algun cantell agraït et calma les pulsacions, que el pati va creixent a cada pas, fins que arribes ben bé a la punteta de la xemeneia, on trobem alguns espits (un parell o tres), llavors sortim per l'esquerra (uns més endins i d'altres més enfora, amb passos no gaire difícils, però amb pati sota els peus, per arribar de seguides al cim.

Lourdes al primer llarg

Fem un canvi de reunió d'aquells bèsties, que ens porten gairebé mitja hora després, i havent passat pel cotxe, al peu del Cilindre, de nou, però ara al seu límit oest, doncs en algun moment m'he donat un cop al colze, just per sota d'un que ja tenia de la feina, i ara no puc tancar la mà, així que proposo fer alguna cosa fàcil per provar-lo, i aquesta ressenya és la més facileta que trobo. Enfila Lourdes el primer llarg, i quan la seguim, gairebé no puc tancar la mà, però, aprofitant que les preses són generoses, i el grau suau, vaig fent, i arribo a la reunió força millor.

Una mica abans del pas difícil

Enfilo el segon, doncs comença dret, i aviat em donaré compte si la mà funciona o no, i malgrat anar amb precaucions, tot va bé, i vaig desgranant els passos sense problemes, inclús en la petita panxa que és l'única dificultat real de la via (V+). Pugen els companys i ens anem a dinar, que és el que ens ve més de gust ara mateix. Totes les fotos i les ressenyes són d'en Jose Walero.

Dies humits de novembre

2011-11-16T20:24:00.001+01:00

Resumeixo uns quants dies sense gaire transcendència escalatòria, però que vull deixar plasmats en el bloc per fer memòria més endavant de quin mes "horribilis" que estem tenint, després d'un octubre molt fecund.

Mostruari de pitons trets de l'armari dels records, em vaig penjar de tots!

Comencem amb el diumenge, dia 29, que vam dedicar a fer una mica d'esportiva primer (jo un parell de vies), després vaig estar posant pitons, flors, pitons falcats, reunions triangulades, i un petit ràpel, tot per la I Jornada Tècnica dels Puretes, que va estar força interessant. També ens vam penjar un munt de gent d'un plom, per veure si allò aguantava o no. Un bon dinar a la Vinya Nova (no hi tornarem!) va servir de cloenda per aquesta segona trobada d'aniversari.

Anna, fent una de les vies de la zona

Dimarts, dia de Tots Sants, amb compromisos per dinar, i la muntanya ben molla, ens anem amb l'Anna, el Joan i l'Àngel a La Codolosa, a la zona d'esportiva nova, i em un repàs a les vies d'allà, fins que la pluja sembla que ens vol visitar i pleguem veles, després de fer un bon repàs a la zona. Curiosament, la via que més ens va agradar és una d'antiga, només amb dos espits, on posem uns quants friends per assegurar la cosa.

A poc a poc s'anava eixugant la roca, calia insistir!

Dissabte, dia 5, amb Lourdes, trobem tota la muntanya molla, així que ens anem als Graus, amb la intenció de pujar al segon pis esquerre, però arribats allà, veiem molts regalims arreu, però la Roca dels Sioux amb l'esperó aixut, i ens anem cap allà. Anem fent vies a mesura que s'eixuguen, i acabem a la Placa de la Poma de fer prou gana per dinar. Un matí profitós!

Lourdes va practicar amb les panxes, que li costen de llegir

Diumenge, ens trobem al bar, la muntanya continua ben xopa, i durant tot el camí ha plogut, però mantinc l'esperança de que surti com ahir, l'objectiu el Serrat de Muntaner, però sortint del bar ja plou, així que estirem l'àpat, però sense fortuna, així que cap a casa!

Encara vaig pillar diumenge passat, però això ja sortirà en un altre post...

Mickey Mouse a la Roca Gris

2011-11-02T22:07:00.000+01:00

Divendres al vespre em truca Àlex, que no té pla per sortir i sí moltes ganes. Jo no en tenia tampoc de pla, i de ganes poques, que començava tot just amb un constipat que em té ben tocat, però, la carn és dèbil, i li dic que sí sense pensar-m'ho. Entre el constipat, la mandra i la pluja, li proposo de quedar-nos per Montserrat, i tirant de la llibreta de pendents surt aquesta via, i ens hi posem.

Inici de la via, només els primers metres estaven humits (i alguns forats!)

Al pàrquing de la Vinya Nova, amb tot ben mullat, i una humitat que es pot tallar amb ganivet, ens trobem un parell de xalats més que van a escalar, són l'Albert i l'Antonio. Com van a la Little Big Horn, fem el camí plegats, això vol dir que pujarem ben lleugerets. Jo faig el que puc, entre mocs, tos i esbufegades. La paret està un pèl humida en els primers metres, després només algun reguerot que sembla evitable. Així que cap a munt!

Àlex, sortejant les dificultats del segon llarg

Faig jo el primer (V), i em costa confiar en els peus, que, sense acabar de relliscar, el tacte de la roca és una mica estrany degut a la humitat, però com que està ben xapada amb parabolts vaig fent sense cap ensurt. El segon el fa l'Àlex, i també li costa (6a+), però, solvent com és se l'acaba traient. Les xapes estan a prop, però no tant, cal escalar, i afegeix algun alien per reduir distàncies, i li costa trobar algun dels moviments, però arriba a la reunió sense contratemps.

En els llargs ramposos (que no fàcils) del mig

Jo faré el tercer i el quart (IV+) i, com que ja sé de què va la via, la trobo bé: Quan la roca et diu que cap a l'esquerre, has de mirar a la dreta, llavors veus alguna xapa (ben allunyades), que sinó et fiques a la Tarantel·la, ama i senyora de la lògica d'aquest pany de paret. Faig els dos llargs sense posar més que un merlet i una savina, però perquè no portava ni firends ni tricams, perquè la cosa (i més humida com estava) s'ho mereix.

Antonio,sortint de la Little Big Horn com si anés a buscar el pa!

Ens queda l'últim llarg, que és per l'Àlex, que sé que li agraden els desploms, però en aquest no li veu la gràcia (V+ per l'esquerre o 6b/c tot recte), i arriba rondinant a la reunió. El pujo jo, i no el veig tan malament, però és que sóc poc exigent amb la roca, i menys encara amb questa via, que no passarà a la història, però és prou entretinguda per passar el matí. Segueixo els tres metres que queden fins el cim (no sé per què van posar aquí la reunió!) i esperem a Albert i Antonio, que ens segueixen de prop.

A l'últim llarg de la via, fugint de la Tarantel·la, com els llargs anteriors

Ens anem cap els ràpels, que no m'agraden gens. Segur que hi ha un lloc millor per muntar un sistema de ràpels en aquesta paret, perquè cada cop que baixo em toca treure les cordes enganxades en alguna de les mil savines que hi ha! A la fi, si saps on vas, no és mal destí. La roca és bona, té poc compromís, i els dos primers llargs són prou bons. Unes quantes relliscades després arribem al cotxe i ens anem a fer la cervesa, que sempre ve de gust!

Pas d'Estrès a la Paret Bucòlica

2011-10-28T18:59:00.000+02:00

És dimecres, i torno a tenir festa, i cal aprofitar el poc bon temps que sembla que ens queda. Quedem Danny, Jose, Joan i jo per anar a aquesta paret de clima tan singular. A primera hora em truca Danny que ha passat mala nit. Recullo a Joan i ens anem cap el Bruc, on ens espera Jose, el carreguem i cap a Oliana que hi falta gent!

La verticalitat de la paret imposa des de baix

Al poble, on parem a esmorzar, estem a dos graus. Els hi demano confiança, que allà, si fa sol, s'hi pot escalar tot l'hivern. Quan arribem el sol ja hi és, però bufa un ventet ben fresc, així que pugem amb les jaquetes, per si de cas. Fem la curta (però intensa) aproximació i ja sobren les jaquetes, així que a la motxilla amb elles! Ens repartirem els llargs, dos per cada un. Enceta Jose els dos primers, el primer de tràmit (III/IV+), doncs agafant unes vires es podria fer caminant, però t'ajuda a "posar-te" a la paret pel que ve després.

Alguns passets són espectaculars! Sota els peus tinc un bon sostre!

Pugem Joan i jo sense massa problema fins a la reunió. Bé, a Joan li costa llegir la roca, doncs pràcticament no ha escalat fora de Montserrat, i aquí les regles del joc són ben diferents. Puja Jose el segon, que et posa les piles de debò (V+/6a), comença vertical amb bona presa, per després encarar un muret amb tres xapes que no és gens fàcil de llegir, però que surt a base de petits cantells i moviments suaus entre ells. a Joan se li travessa, i no troba la manera de passar. Des de la R no el veiem (a mi m'ha fet passar perquè li posava nerviòs...), però el sentim esbufegar de valent. Intenta pujar per la corda, amb l'estrep, però no té gens de pràctica amb els estris, i li costa sortir-se'n. A la fi arriba rebentat a la R, i ho parlem una estona. Decidim que baixarà (no veiem alternativa per anar per aquí) i nosaltres continuarem. I així ho fem.

Jose acabant de passar un dels passos durs

Ara ens partim la via en dos, així que Jose continuarà un altre llarg, i la resta serà per a mi. Comença amb un desplom impressionant i molt llis, però que una bicicleta i un dinàmic a una presa enorme (no visible des de baix) em permeten passar-ho en lliure (6a+?), després un petit tram bastant llisset, però aviat torna la bona presa, fins a un altre mur, aquest no tan vertical, on prima l'adherència, fins que arribes a un sostre impressionant. Guiat per Jose, igual que abaix, veig el generós cantell que hi ha després, i un cop agafat, només cal una bona estrabada de braç per superar el sostre. Després més fàcil fins a la R.

Verticalitat garantida!

Per fi em toca a mi! Comença amb un flanqueig d'uns dos o tres metres a l'esquerre, per encara un mur absolutament genial, amb preses de bona mida i forma (IV+) que se't fa curt. Després una panxeta més problemàtica (6a?) per al final afluixar fins a la reunió (III+/IV). Un llarg boníssim! El següent em va despistar una mica, doncs la ressenya es va quedar a la motxilla, que es va en dur el Joan. Comença anant a l'esquerra fàcil, davant d'un desplomet, i no veig cap xapa més, en canvi són molt visibles les de la via del costat. La nostra supera la panxa (6b+ diuen, però com que no és gaire evident jo el vaig trobar d'A0!) i se'n torna a la dreta, i van apareixent xapes, amb més alegria que abans, però per terreny bastant fàcil (IV+), alternant passos de cantell amb adherència, i rematant el llarg amb una petita panxa, però més fàcil (V).

Ja queda poca via i poques forces

Només queda un llarg, però voldries que en quedessin deu! Ara sortim cap a la placa de la dreta, absolutament genial, uns metres de cantell, fins que ens queda una xapa, aquí en adherència cap a la dreta, pujar i tornar a l'esquerra a xapar surt V i no + com marca la ressenya, uns passets més i arribem al camí de la feixa de baixada.

Divertida i espectacular fins el final!

Vaig trobar la via genial, ara que, és una via de concepte esportiu (amb una dotzena de cintes i les R tens prou), amb xapes allà on es podria assegurar molt bé d'altres maneres, però segueix una bona lògica, i el grau el donen petits passos (apart de que és benevolent) del tot evitables, sí que es mantinguda sobre el V grau. Val la pena anar una miqueta sobrats per gaudir-la com cal!

Iniciant-se a Agulles

2011-10-27T10:41:00.002+02:00

Dissabte, després de tres sortides tastant roca, a la meva filla Anna ja li tocava agafar una mica d'alçada, i quin millor lloc que Agulles! Pujarem amb Àngel i Àlex, que s'ha quedat tirat. Farem les mateixes agulles, però ells anant per les variants més complicades, i nosaltres pel recorregut clàssic.

Anna, en el seu segon cim del dia

Comencem pel Gep llarg, seguim per l'Agulla del Capdemunt, i la intenció era anar a la Saca Gran, però el dia s'ha anat complicant força, i ara fa fred i sembla que vol ploure. Decidim deixar-ho per un moment millor i ens anem cap a fer el vermut, que això també s'ha d'aprendre!

Esperit Mohicà al Peladet de Rúbies

2011-10-25T21:43:00.000+02:00

Dissabte, per un problema personal d'Àngel, m'afegeixo a la puretada del dia. Avui toca a Rúbies. Albert i Antonio aniran a la Maduritas Calientes i a la Festival Eròtico, que es veu que van necessitats... Danny, Pelake i jo a la de l'Indi. Fem el camí en dos cotxes, doncs al venir jo trenco la simetria logística que tenien preparada. Paradeta al Cirera i cap a allà que anem!

Pelake, en el primer llarg

L'aproximació es veu curta, està allà mateix la paret, però quina pujada que trobem al començar. A més, em deixo la càmera al cotxe, i desfaig un bon tros de camí i el torno a refer de propina. Ens repartim els llargs, Pelake els dos primers, Danny que està mandrós el tercer, i els dos últims per mi.

Arribant al tram més complicat del segon llarg

El primer llarg serveix per pujar-nos al contrafort, encara que es podria fer caminant per la feixa. Només algun pas que hem de mirar una mica, i parant atenció a la roca, que en algun tros no és tan sòlida com voldríem, ens acosten ben aviat a una rampa de terra i herbes fins a la reunió. La roca promet, però mirant bé de què t'agafes. Vam afegir algun friend, però es pot passar sense.

Passant sota la mística savina amb penjolls

En el segon comencen les hostilitats. Una placa ben dreta, amb un diedre fissurat al final, ens convida a pujar-la. Comença fàcil, amb bon cantell, però mirant d'on t'agafes. Les preses són perfectes, així que cal anar triant el camí més sòlid, tot seguint els claus i els parabolts. Arribats al diedre, la cosa es posa més seriosa, però la roca per dins pitjor, així que em vaig agafar més dels petits cantells de fora que no d'algun de més gros a dins que semblava que es colia desfer.

Per fi em toca!

El tercer comença absolutament genial, amb una travessa (dels esperits la va batejar en Joan Vidal) per sota una gran savina, de la que pengen plomes i ossos. Aviat s'acaba la roca, i sortim per una rampa de terra per superar un petit ressalt (ben estrany de passar, però no difícil) que ens porta a la reunió.

Seriosos, concentrats, atents... Res de tot això! Xerrant i rient sense parar!

Per fi em toca, surto cap a l'esquerra, per una roca diferent, una mica crostosa, però sembla més sòlida, tot seguint paral·lel a una agulla sospitosa. Després uns ressalts, algun més difícil que l'altre, fins arribar a un clau, on vaig dubtar de l'itinerari. Cal anar cap a la dreta, i passar al costat d'uns blocs que no sé si duraran gaire, i que tots vam trepitjar. Uns metres més endavant, trobem la reunió sota un desplom. Vaig afegir algun friend a l'equipament existent, i sí que cal posar alguna cosa, que la roca tampoc és sempre la millor desitjable.

Potser vaig una mica carregat, però vés! Així entreno!

Ja només queda l'últim, i el desplom tira enrere, però el vaig trobar més fàcil del que deia la ressenya (6a), però potser és una qüestió d'alçada, doncs amb una petita superació arribes a una molt bona presa, i després ja és qüestió de portar una bona postura per no cansar-te massa. Arribes a una savina i un petit diedre tombat, però vigilant la roca, en porta al cim.

El cim!

Ni Danny ni jo havíem escalat mai aquí, i ens van sorprendre les vistes des del cim Quan terreny de joc que s'arriba a veure. Fem un tros de carena amb en Pelake, per veure encara més, que no en tenim prou. Després fem l'agradable i bonic camí de baixada, i ja ens esperen a l'aparcament Antonio i Albert, que ja han fet les dues vies, han anat a mirar una altre i s'han avorrit i tot: quines màquines!

Moment romàntic amb Pelake... Ai! Tantes parets, i tan pocs dies de festa!

A la fi, un lloc encisador, i una via que, podria tenir millor roca, però que a la fi resulta agradable de pujar. Ja tinc ganes de passar-me per allà un altre cop!

Amb les nenes al Sot del Bac

2011-10-19T21:40:00.000+02:00

Diumenge, per si no en tenia prou metres a l'esquena, agafem a la meitat de les nostres filles (Eva i Anna), s'afegeix Joan Carles (nou pureta), i ens anem cap a aquest racó tan estimat a fer una mica d'esportiva fàcil. Anna farà la tercera sortida, Eva escala un cop cada tants mesos, i Joan Carles s'ha de rodar una miqueta, que fa poc que ha tornat al món vertical.

Eva pujant la Normal ge la Germana Gran

Cada un de nosaltres buscava una cosa diferent, i crec que tots la vam trobar, malgrat el tacte relliscós d'algunes preses, encara són vies boniques de fer, i els dos cims són encantadors. Anna continua la seva ràpida progressió, i ara ja l'atabalem amb qüestions més tècniques, que per la paret ja està passant V+ amb certa gràcia.

Anna està fent una progressió molt ràpida

Anem fent vies a les Germanes, fins que ens dóna l'hora del vermut, recollim i cap el bar, que en això Joan Carles demostra que està en perfecte forma, encaixarà molt bé a la colla! A la fi, una jornada agradable, rient i escalant tot el matí, i amb un estat de forma molt recuperat, a veure si em dura!

Els Indignats a la Codolosa

2011-10-19T21:28:00.002+02:00

Dissabte, amb la ressaca de Montrebei (no me'l puc treure del cap), quedo amb l'Àngel per trepar. Em fan mal els peus, així que li demano de no caminar massa, i decidim anar a fer una d'aquestes que ens queden a la Codolosa, La dels Indignats o la Campions. No és que triéssim aquesta, sinó que és la primera que vam veure.

Àngel al primer llarg de la Indignats

Primer llarg facilet, però amb gràcia. Sorprèn la mida d'algunes preses, que solucionen el petit ressalt que has de passar. El segon més difícil, però sense passar-se, un tros vertical per sortir de la reunió (segons la ressenya 6a, per a mi V+) que continua amb preses de molt cantell. Passem una terraseta i un altre ressalt, aquí amb un pas finet per col·locar-nos a la paret (a la ressenya V+, em va semblar 6a), i després fàcil fins a la R.

Començant una de les vies esportives

Un tercer llarg de pocs metres per un tram de roca a vigilar ens porta a l'última R. La via és entretinguda, però no vaig entendre per què la segona reunió estava allà dalt, doncs seria més còmode a la terrassa, i quedarien tres llargs més homogenis de llargada. En fi Joan, els teus motius tindràs! Gràcies per la feina!

Com que és d'hora pel vermut, ens anem a veure les vies d'esportiva que han crescut a la part esquerre de la zona, i tastem alguna, amb la intenció de portar aquí a gent que comenci. I tot seguit unes bones braves i una cervesa, de premi per haver vingut!

Delfos a Montrebei

2011-10-15T22:56:00.000+02:00

Feia molt de temps que volia anar a Montrebei. Alguns comentaris m'espantaven: Grau inhumà, sense assegurances, lloc remot i de mala climatologia, horaris bestials. D'altres m'animaven: "Quan escalis allà, et preguntaràs que havies estat fent fins ara". Per fi he tingut l'oportunitat, i com que ningú "em portava", he portat jo a Lourdes que, valenta o inconscient, sempre em segueix en les meves "aventures".

Començament del cingle, la nostra no es veu, està més enllà

Com que no he trobat gaire informació (no tinc guia ni similar), també per la manera precipitada com ha arribat la decisió (divendres festa!), he pensat de donar-la aquí més detallada, per si us voleu arribar. Pugem des d'Àger com si anéssim al Cap del Ras (o a l'observatori de l'univers, que té més publicitat), per pista asfaltada, fins que trobem un desviament a l'esquerra que senyala (entre d'altres) a un castell (no em vaig quedar amb el nom). Ens desviem per aquesta pista, bona al principi i més estreta i abonyegada més endavant, durant una bona estona, fins que s'acaba (nosaltres, anant a poc a poc amb turisme bastant baix, vam trigar gairebé mitja hora). Arribem a un cap llaurat allargat, amb un bon espai d'aparcament a l'esquerra i restes de fogueres. Com que vam anar en divendres, només hi havia un vehicle, però em penso que es deu omplir algunes nits. Al final del "prat" (li diuen així) a la dreta, surt un caminet que és el que hem d'agafar.

El primer llarg, preciós, i una roca genial!

Per anar a la nostra via, vam caminar un bon tros pel caminet planejant. Després comença a baixar, tot just quan la paret canvia de direcció, comencem a mirar cap a la paret, buscant la vira que buscàvem, al cap d'una bona estona vam veure una corda que pujava una petita canal, la vam pujar, i vam seguir la vira ascendent una bona estona, fins que veus que es tanca i hi ha un pas estret, aeri i exposat. Quan es torna a eixamplar, veiem unes grades a l'esquerra amb una gran alzina enmig, cal enfilar-se per aquí, arribar a dalt de tot i girar a l'esquerra caminant. Una esplèndida i vertical fissura i un sol gravat tres metres abans a la roca ens donaran la benvinguda a peu de via.

El segon llarg ja et posa les piles

Portàvem la ressenya del Luichy, i està força bé, però amb alguna discrepància (petita) d'itinerari i moltes de grau. Encara que sigui una graduació endèmica de la zona, crec que li vaig agafar el pols, així que em referiré a ella en tot moment. La diferència amb la realitat d'altres zones no és gaire, inclús la trobo molt correcte, però cal tenir en compte el terreny de joc i les nostres possibilitats.

El flanqueig més fotogènic

El primer llarg puja la fissura esmentada fins a una canal bastant bruta de fulles i terra, on costa trobar roca on posar els peus. La dificultat IV+, potser amb un pas de V enmig. Acabant la canal pugem a una plataforma a l'esquerra on fem reunió de dos claus i el que puguem posar.

El segon puja un esperó evident que tenim al davant, on ens podrem assegurar d'alguna savina i algun friend. La dificultat de V sostingut, amb un pas una mica més difícil cap el mig del llarg. Al final sortim cap a la dreta a una savina amb bagues i un clau, on fem la reunió. Hi ha una baga que no està lligada enlloc, millor poseu les vostres.

Ja entrem al sol, més aviat teníem fresca!

Ara ve el flanqueig de IV (un sol pas), molt fotogènic i fàcil, arribem a una savina, on no vaig parar a fer reunió, doncs per la ressenya quedava una distància similar i de dificultat similar a l'anterior, no llaço la savina i tiro amunt, però és un tros força més complicat, i més complicat d'assegurar, potser val la pena fer la reunió intermitja. (IV+ sostingut). Sortim a la dreta a una savina, jo vaig fer-la a la segona savina, que té una baga, més còmode per assegurar.

Roca dolenta? Nooooor!

Ara toca recular uns tres metres, en busca d'unes grades, que seguirem cap a l'esquerra. Hi ha un moment que no vaig saber per on pujar, però es veu un pitó, així que cap allà, continuem amb tendència a l'esquerra, i crec que havia un altre clau, o vaig ficar jo alguna cosa, Uns passos un mica més difícils i verticals (V/V+) ens acosten a la reunió de dos pitons, que cal reforçar. Personalment em va encantar aquest llarg, encara que hi vaig tenir moments de dubte de per on pujar, sempre trobaves el cantell precís, la presa salvadora.

Ara toca flanquejar!

La roca que tenim al davant no és gaire encoratjadora a la vista, però al tacte és una altra cosa. Sortim flanquejant a l'esquerra (gairebé caminant) fins a la vertical d'un pitó, i ataquem la paret amb decisió, que van creixent els cantells sota els teus dits, després lleugerament a l'esquerra amb la mateixa tònica, fins un bloc visible que travessarem pel mig. partir d'aquí seguim flanquejant uns metres, gairebé caminant (II/III) fins a dos pitons, on vaig muntar la reunió (també cal reforçar-la). Aquí no coincideix massa el dibuix del Luichy, però ja es veu que no és per un altre lloc.

Buff!

Continuem el flanqueig per una vira descendent (I/II), fins el primer diedre, que ataquem directament (IV+) fins a una altra vira, que agafem a l'esquerra i fem reunió en una bona savina. Una mica a l'esquerra comencen dos diedres fissurats, atacarem el de més a l'esquerre (V), fins a l'alçada d'un pitó clavat entre els dos diedres, aquí hem de flanquejar (V+), i un cop a l'altre pujar uns pocs metres (IV) i fer reunió d'un arbre. Atenció aquí a la presa clau del flanqueig, que es belluga, i la part de sota sona molt malament. Aquí em vaig marcar un A0, que era gratis!

Últim llarg de la via

Continuem diedre amunt (V), fins que es veu un llom a l'esquerra on trobem dos pitons, i jo vaig muntar la reunió allà, segons la ressenya del Luichy es fa més amunt, en un arbre. Un petit muret desplomat (IV) ens porta de nou al diedre canal que seguíem, però ara atenció de no seguir-lo recte amunt massa estona, que la cosa es complica molt (jo ho vaig fer i vaig haver de tornar amb molts problemes), al cap d'uns metres es veu sortida cap a l'esquerra i l'hem de seguir (IV+) fins a muntar reunió en un arbre, des del que es veu sortida cap a la vira que hem de seguir a la dreta.

Les dimensions se t'escapen...

Fem un flanqueig amb roca delicada (IV+) fins a una savina. Allà comença la vira que es fa caminant (I), fins a la vertical d'una alzina, que dóna peu a un diedre, pugem el petit tram (IV+/V), un pèl herbós, i muntem la reunió a l'alzina.

El següent és el llarg més dur de la via (o a mi m'ho va semblar, o és que ja anava mermat d'energies), és un diedre molt vertical, que comença amb molt bon cantell a l'interior (V), després s'estreny una mica, i el cantell es torna petit i escadusser. Un parell de pitons ens donen una mica d'ànims, però encara queden uns metres difícils (V+), on vaig empotrar mans, cul i tot el que vaig poder, doncs una relliscada em va posar a cent per hora. Aviat perd verticalitat i apareix més cantell, i a la dreta trobem una plataforma on amb un pont de roca i una savina munto reunió.

Dos últims metres de via: Ja està!

Ens queda un llarg, i tenim ganes de sortir de la paret. Uns metres caminant (quin mal de peus) i pugem uns metres de IV+ (potser un pas de V), per enfilar decididament el mur final, que no deu passar de IV/IV+ i... cim!

Estem contents! I no només per haver fet la primera via a Montrebei, sinó també perquè abandonar aquesta paret pot ser tota una aventura. A partir de la R5, ja no tenia gens clar com es podria fer. Com heu vist, no he esmentat cap expansió, i és que no hi ha ni una. I en total deuen haver una dotzena de claus, comptant reunions, així que cal anar ben armats. Nosaltres vam dur un joc de camelots fins el 4, amb el 0,75 i el 1 doblats, el parxís d'aliens més el lila (equivalent al Camelot 1),quatre o cinc bagues savineres i un joc de tascons. Excepte els tascons, que en vaig posar algun, sobre tot petits per reforçar alguna reunió, ho vam fer servir tot profussament.

L'ambient està garantit des de la primera reunió fins a l'última!

La via ens va agradar, encara que té molts flanquejos, fa que sigui una manera ben lògica d'arribar al cim amb les mínimes dificultats possibles. Hi ha plaques, diedres, bavareses, adherència, desploms, forats... Semblava un examen d'escalada! Crec que és una bona manera de conèixer la paret de cara a futures incursions més serioses.

Feliços al cim i encara queda sol per estona

El descens em preocupava també, però no hi ha pèrdua. Cal seguir la carena de la paret cap a munt, ben amunt, que sembla que no s'acabi mai la pujada, amb corriols perdedors, però que vas recuperant fins arribar al cim. Després es baixa una mica, ja per camí més fressat i definit, i es continua a pujar, més suaument ara, cap amunt, sempre paral·lels a la paret, fins que el terreny es torna més pla o fa lleugera baixada i es veuen rodades de cotxe marcades al terra. Passats uns petits arbres o matolls grossos, hi ha una fita, seguida d'una altra, i ja veiem la gran fita que marca el descens, ràpid i vertiginós cap el prat, ben marcat i senyalitzat amb fites, però no vull ni pensar de baixar de nit per allà sense conèixe'l!

La fita enorme que marca la baixada

Un lloc encisador, i una quantitat de roca inabastable! A l'altra banda del riu, la paret d'Aragó no parava de cridar-nos perquè anéssim, a veure si és possible!

De curset a la Vinya Nova

2011-10-13T10:25:00.000+02:00

Segona sortida amb l'Anna. La intenció era anar a Gorros, fer un parell de vies, una petita excursió i, si tot anava bé, pujar la Magdalena Inferior com el seu primer cim. Però anem tard, i trobem caravana per accedir al Monestir, així que canvi de plans, i acabem en aquest sector de tan fàcil accés.

Començant el tram de V+

Fem un total de tres vies, ddues de V i una de V+, alguna més d'un cop, repetint tècniques, polint defectes, que ara al principi és molt important, i passant calor, així que al migdia ho deixem. Cal dir que el V+ l'ha passat molt bé, segura, refiant-se dels peus, i cercant el millor moviment a cada pas. Ara ja toca veure què tal li va en tàpia!

Francesc Casanoves als Plecs del Llibre

2011-10-12T21:44:00.001+02:00

Quedem Àngel, Lourdes, Àlex i jo per fer aquesta via, que fa molt temps que està a la carpeta de pendents. Finalment hem anat! Fem l'aproximació al nostre ritme, més aviat lent, i se'ns afegeixen dos companys de terres Aragoneses, En Chavi i en Toño de Los Caracoles Majaras, que van a l'Aresta Arcarons, i no coneixen el camí massa bé, així que els fem de guia i de fre.

Sempre ve de gust pujar aquí dalt

A peu de via, la veiem ocupada, i són en Xavié (dos metres de tio de Lleida) i en Antonio (Anther, també dels Puretas, encara que no publiqui piulades...). Ens saludem i ens anem preparant mentre fan el segon llarg. Farem una cordada lleugera (Àlex i Lourdes) i una altra de pesada (Àngel i jo), o una de jove i una de gran, o una de macos i una de lletjos (no donaré pistes...)

Àngel pujant el segon llarg, mentre Lourdes i Àlex s'ho miren amb impaciència

El primer llarg, de tràmit, ens deixa a la primera R a temps de veure a Xavié sortir per fer el llarg. Li deixo uns metres i surto al darrere, i caram quin llarg, ben sostingut, per una placa no del tot vertical, i cercant pas a pas els millors moviments, sempre entre el V i el V+. Si li donen 6a pot ser per la continuïtat, que no vaig trobar cap pas més dur que els altres.

Lourdes, en un "posado/robado"

El tercer és més fàcil, però també bonic, supera una petita panxa amb bona presa (V+) i després una placa molt distreta, amb roca excel·lent i baixa dificultat (IV). El quart és també molt fàcil, però una mica més rampós, sempre amb les assegurances visibles i a la distància justa per no patir.

Fa mandra arribar a una reunió amb tanta gent

El quart i últim és molt més vertical que el segon, però amb més cantell. Curiosament sembla més obligada l'escalada, i aquí sí que trobo algun pas més difícil (6a), a la vegada que va marxant del terreny més lògic per evitar l'aresta, traient-li una mica d'encant, però tot i això és divertida i segura. Em salto l'última R per fer-la a l'alzina del cim, més còmode i agradable.

Xavié, una mica bloquejat en el pas més complicat del llarg

Fem el descens amb la mateixa calma que la pujada, i ens regalem amb unes cerveses que encara venen molt de gust amb aquesta calor que estem patint o gaudint, encara no ho sé!

Rondant per Sant Joan

2011-10-12T20:43:00.000+02:00

Dissabte passat, amb molta fresca a primera hora i força calor després, amb Àngel, ens anem a tafanejar les noves vies d'iniciació a la Miranda de Sant Joan, poc abans de l'antic restaurant. A la banda dreta, on hi ha les que semblen més fàcils, hi ha un curset, així que ens anem cap a l'esquerre, i fem les que trobem per allà.

Àngel, investigant una de les vies

La de més a l'esquerre és la més assequible, al voltant del IV/IV+, però les altres dues ja s'enfilen més, amb passos de fins a V+/6a, així que deu ser per una iniciació avançada. Una més centrada, just al costat d'una via antiga (la primera que vaig pujar jo a Gorros fa 37 anys!), i és la ue més ens va agradar, al voltant de V, i més sostinguda, sense tanta rampa intermitja.

Àngel a la Canaleta de les Ninfes, que no podia faltar!

Ja una mica torrats pel sol, ens anem a la Miranda de Santa Magdalena a fer un parrell de vietes, i cap a la cervesa i a dinar a casa, que ja hem voltat prou!

Francesc Sardans Fábregas

2011-10-05T21:19:00.000+02:00

Diumenge, malgrat la ressaca de la Galí-Molero el dia abans, acompleixo la meva paraula i pujo al Bruc a esmorzar, però amb la impressió que no faré res més, botifarra i cap a casa! Ens retrobem amb Lourdes i Àngel, que ja fa dies que no coincidim, i s'afegeix Pelake, en busca d'estirar els músculs una mica. Després de molt parlar (i menjar!), decidim com a objectiu aquesta nova i discreta via del Timbaler, oberta aquest mateix estiu pels incansables germans Massó, que tanta feina ens donen.

Comencem la via, Àngel escala, Pelake assegura, Lourdes fa el tonto...

M'animo, que de fet no tinc més dolors que un dia normal d'escalada, però sí més repartits. Només començada l'aproximació (ben curta), em noto que estic millor que mai, bé millor que ahir, per exemple. M'engresco a escalar, i ens repartim. Pelake es partirà la via amb Àngel, i jo faré de paquet de Lourdes, que la vol tota de primera com a regal d'aniversari, que n'ha fet... ja us ho dirà ella, que li semblen molts, però encara és una nena al costat nostre.

Lourdes fa el primer llarg, mentre Pelake ja fa el segon

El primer llarg és delicat, la roca sense sanejar, una mica de molsa eixuta i terreta en alguns llocs, fan que hi vagis ben a poc a poc i vigilant de què t'agafes. Només hi ha un passet o dos de V+, però són més de decisió que altra cosa. Després s'ajau molt, però cal no abaixar la guàrdia, que encara saltes coses i rellisca una mica.

El que es veu és pràcticament tot el segon llarg

El segon és molt curtet però a mi em va agradar, vertical i amb bona presa, però roca molt delicada, millor no tirar massa de cap "bolo". Una rampeta terrosa ens porta a la reunió. Amb una mica de traça amb les assegurances es poden empalmar tots dos (crec, Lourdes va fer les dues)

Lourdes al diedret i Àngel més amunt

El tercer és el millor. Pelake el va treure en lliure tot, i li donava 6a+/6b. Jo vaig provar el diedre, i li poso 6a, de posar-se molt bé en el diedre. Després ve un desplomet, i el passo de dreta a esquerra (6a+). Queden un parell de metres més encara verticals, però és tot de presa molt petita i no vull arriscar els dits, així que A0 i rampa fins a la reunió. Sí que en va fer la impressió que els parabolts estan molt separats per anar en A1, cal estirar-se bé!

Lourdes arribant a la tercera R (Foto J.Walero)

L'últim llarg no té cap problema, IV, amb uns merlets caçables, un clau amb una baga llarga i reunió. Lourdes va molt valenta i no posa res de res. Felicitacions al cim, fotos de record (no sé quantes, però més que a la via) Pelake era el primer cop que pujava al Timbaler, i va encadenar, però no es va quedar a pagar les birres, les hi hem deixat apuntades al bar...

Tots sobre el pedrot característic del cim

En resum, una via discreta, però amb la seva gràcia. Això sí, es fa curta, ideal per completar o per un dia d'aquells insegurs o que se te'n va el matí i no saps com solucionar el dia. Érem dues cordades, més una que ens seguia i una altra que s'ho va repensar al veure tanta gent allà.

Galí-Molero a Roca Regina

2011-10-03T22:38:00.000+02:00

Per fi una via amb cara i ulls! Després del temps de medicació, amb les forces per terra, les pluges impertinents quan tenia el dia lliure i la poca sort per coincidir amb companys, per fi els planetes s'alineen correctament, i el destí es conjura per deixar-me fer un viote, perquè això és el que és aquest itinerari que solca la paret sud d'aquesta impressionant torre.

Comencem la jornada abans que surti el sol

Des de dilluns anem llegint ressenyes, preparant la logística, molt important per aquesta paret, i memoritzant detalls que semblen importants (després se m'oblida tot, però queda molt bé!). El projecte és d'Eloi, així que ell dirigeix "l'expedició". Antonio i Albert aprofitaran l'avinentesa, i faran la Pere Camins, sensiblament més difícil, i que queda a la llista per si em poso una mica més fort la propera primavera.

Comencen les hostilitats ben aviat

Quedem a l'Autònoma a dos quarts de sis del matí, i sí, els carrers ja són posats! Jo em pensava que no. Molts tornen, mentre nosaltres marxem. Al Bruc ens esperen Antonio i Albert. Tots som molt puntuals! Enfilem camí cap a Cellers, on l'Hostal és obert ben d'hora, i ens alimentem en condicions, seguint la meva tradició, que va guanyant adeptes. Aquí tinc el primer problema del dia, m'aixeco de la cadira i ensopego amb un esglaó que no havia vist, l'altre peu s'enganxa a la pota de la taula i caic a terra, després de rebotar entre algunes cadires, i crec que una taula. Conseqüència, un fort cop a la part superior del gluti, que m'acompanyarà tot el dia (i posteriors).

Segon llarg, encara amb fresqueta

Entre els riures dels companys i la perplexitat de la cambrera (devia pensar que anava begut!), recollim i me'n vaig coix cap el cotxe, anem fins l'aparcament i ens vestim apresuradament, que fa fresqueta, i no ve de gust estar aturat. Excepte Antonio, "matxoman" per excel·lència, la resta ens posem jaquetes, que la rasca arriba fins els ossos. Una curta aproximació ens porta primer al peu de la Pere Camins, on els desitgem una sort que no necessiten (són uns màquines!), i anem cap el nostre destí, uns metres més enllà.

Al sol es veuen les coses diferents, més brillants!

El primer llarg comença suau, però ja has d'anar atent, uns metres per placa amb preses arrodonides, per arribar a una fissura diagonal que es va posant dreta fins arribar a un parabolt. Aquí cal anar decididament a l'esquerra, on aviat veiem un altra xapa (V+), per passar per una placa molt fina (però molt), on faig els primers A0 del dia (que seran uns quants!) Quan comença a afluixar la cosa ja arribo a la reunió.

Fotògraf fotografiat amb tot "l'ambientillo"

El segon em toca a mi, i és bastant més fàcil que l'anterior, però amb menys xapes. Eloi arriba ràpidament i segueix cap amunt, que aquí cal no perdre el temps! Uns metres d'artificial i aviat en lliure de nou. Eloi no va molt rodat amb els estreps, però aquest no és el millor lloc per aprendre. De nou em toca a mi, un diedre amb mal aspecte, però que està prou sanejat. Vaig posant algun friend i algun tascó, fins que al final surt per l'esquerra amb parabolts, i passo amb un sol A0 (6a), però es pot fer bé, el que passa és que no estic per orgues amb tants metres per davant, i si no ho veig a la primera tibo de cinta.

On és Wally? Albert i Antonio a la Pere Camins

De nou surt Eloi en artificial, ara amb algun pas ben llarg, on ha de posar algun catxarret, després surt en lliure i salva un bon desplom, no se ben bé com, que no el veia. El que és jo faig un nou A0. Està vist que això del rotpunkt no ho tinc ben assumit! Ara surto per la dreta, em pujo a una savina i enfilo un tros de ratlles horitzontals molt agradable i amb una roca molt maca, tant que no poso cap assegurança fins a la reunió de la feixa, tot embadalit amb el petit mur.

Començo valent el diedre que em deixarà esgotat

Són sobre les onze, així que anem molt bé d'horari, ara ens relaxarem una miqueta més. Mengem alguna barreta i bevem una mica, i tot seguit enfila Eloi cap amunt, de nou en artificial. Una sortideta tensa i pocs metres després arriba a la R. Pujo ràpidament, carregat amb tota l'aigua que pesa com un cadàver, i tot seguit enfilo el llarg, de nou pujant-me a un arbre, però ben amunt, per passar a la paret i fer una placa molt fina (V+) i amb moviments ben elegants, després un diedret ben vertical (IV+), per al final flanquejar a l'esquerra fins a la reunió.

Eloi a la travessa, jo arronsat a la reunió

Un llarg de transició, brut i lleig, ens porta al peu d'un diedre ben curiós de pujar i amb preses ben rentades.Un curt flanqueig i un nou diedre, i aquest extraploma molt i està net d'assegurances. Vaig posant alguna cosa, però necessito les dues mans, els dos peus i el melic per fer ventosa, que això és per homes! Quan es veuen algunes bones preses, encara desploma més, i comencen a aparèixer claus a una banda i altra, i els vaig xapant, però m'acabo penjant d'un d'ells, perquè no tinc clar per on pujar, i és més aviat per l'esquerra, per on desploma més, després continua un tros encara difícil, i un flanqueig ple de claus i alguna xapa, ja més relaxat fins a la R, a la que arribo ben rebentat de braços.

Albert i Antonio a la Pere Camins

Des del tercer llarg em molestava el taló esquerre, on ja portava un compeed. A la feixa he afegit un segon, però està vist que no és un problema dermatològic, sinó més intern. Ara és un suplici, però ja em fan mal tots dos peus per tot arreu. La reunió és incòmode i se'm fa eterna l'arribada d'Eloi. I ara ve la famosa travessa, que enfila amb decisió, primer amb A0s i després en lliure. En un moment donat cau. Li han relliscat els dos peus per sorpresa, i és que no sabem llegir prou l'adherència de la roca. Amb el mateix aspecte pot ser molt adherent o relliscosa, cal parar compte.

Després del llarg del diedre de 6a fèiem aquesta fila

Ara surto per una placa incerta, no es veu res, però la ressenya diu que cap amunt, i així ho faig, llavors si que hi veus una, després una savina, a la que em torno a pujar, i una placa de moviments llargs però amb bona presa, que no em sembla tan difícil com esperava (marcava V+). Un parell de friends m'ajuden a tenir prou confiança. Quan arriba Eloy a la reunió fa cara de cansat (jo suposo que també, però no duc mirall!), té rampes als avantbraços i s'ha d'anar fent massatges de quan en quan. Tornem a beure, veiem als companys que van més o menys a la mateixa alçada, així que anem molt bé d'horari. Ara ens ho prendrem amb més calma.

Malgrat l'ambient cal anar relaxat...

Surt amb un flanqueig fàcil, però sense res i sense possibilitat de posar-ne, fins una fissureta rematada amb una savina, on troba un clau i un tascó abandonat. Passada la savina l'escalada és més fàcil i assegurable al gust a base de savines i algun clau. És el meu torn, ara ja no pesa tant la motxilla, i començo més sencer els llargs. Toca un diedre que de nou sembla molt brut i sense res, vaig fent metres poc a poc, posant alguna cosa i vigilant de no trencar res, fins un bloc, que és una mica més complicat de passar (IV+) per sortir a l'esquerra per una placa atlètica amb una xapa, on de nou em buido de forces, i arribo extenuat a la reunió (tres metres només ja han pogut amb mi!). En aquest llarg queda un tascó que Eloi no va poder treure, de premi pels següents repetidors, que estava nou!

El llarg de la travessa, de moment de xapa a xapa

Surt Eloi pel que hauria de ser l'últim llarg, que comença amb un artificial que no es veu especialment difícil, però està fos, i reposa llargament a cada pas. Anem sobrats de temps, així que no li dono pressa. Quatre o cinc passos després, mentre estic amb els peus al sol a la reunió, desapareix de la meva vista, i no en sé més fins que crida reunió. Surto entusiasmat: Ja la tenim! Faig l'atificial ràpidament (per l'estat en que estic), el lliure sense gaire problemes, encara que és de mirar-s'ho, però quan arribo ha fet la reunió en uns arbres a deu metres del cim, així que el sobrepasso i pujo amb motxilla i tot els pocs metres de III que ens queden per culminar la via: Ara si!

El buit ens acompanya tota la via. La taqueta blanca és el cotxe

Recullo corda i em trec els gats (no necessàriament en aquest ordre) i l'asseguro des de la cintura, puja i queda estès allà al costat desinflat. S'està fresquet, bevem aigua (encara ens queda) i si no arriba a venir Albert a veure que ens passava encara estaríem allà: quin gust! Recollim i fem els pocs metres fins el ràpel, que és la manera de baixar que hem triat, i pocs minuts després ja hem fet tots els dos ràpels, el segon és volat, però volat, volat, que quedes a vint metres de la paret!

L'últim llarg, ja sense forces

Una bona estona baixant per un corriolet, ens porta fins a la carretera i pocs minuts després al cotxe, on ens omplim d'aigua de nou. Anem al refugi de Cellers i unes cerveses i uns entrepans després estem molt millor, bé, nosaltres dos, perquè Antonio i Albert sembla que acabin de sortir de casa, quins bous! Fem una parada a la font de les Bagasses per collir aigua fresqueta i desfem el camí de la matinada, ara amb molt més trànsit, però molt més contents que al matí.

Un dels millors moments del dia!

La via no obliga més de V+, però s'ha de portar ben sobrat, i s'ha de completar la protecció de la via. Nosaltres portàvem el parxís d'aliens, un joc de camelots i quatre o cinc tascons. Ens vam deixar el 0,75 i el vaig trobar a faltar. També alguna baga savinera. Vam pujar amb uns quatre litres d'aigua, i vam anar prou bé. I vam trigar vuit hores, sense cap presa, així que pot ser un temps màxim. La baixada una horeta, crec, que no portava rellotge, i l'aproximació deu minuts o un quart. No cal que us la recomani, que ja la coneix tothom, però per a mi és de les Top Ten de les que he fet.

Intent frustrat a la Drac Gos

2011-10-02T21:32:00.000+02:00

Diumenge de la setmana passada (que sí, que tinc molta feina!), quedem uns pocs puretes per anar a escalar sense pla definit. Un cop esmorzats enfilem cap a Can Jorba. El pla és pujar la Miquel-Bego-Kush i de baixada enfilar-nos per la Drac Gos. Jo tinc un dinar a Barcelona, així que ja veig que avui tampoc la podré fer, però almenys escalaré una estona amb bona companyia Eloi i Albert.

Albert no perd mai el somriure

Quan arribem al peu de la Miranda hi ha un munt de gent, més una altra cordada que estava davant la JM Andreví pensant que era la Sol Solet. Queda lliure la Escabroni, que vaig fer no fa massa dies, però com que és l'únic camí disponible ens hi fiquem sense pensar-ho ni un moment (no sigui que aparegui algú més!), a la primera reunió fem el canvi de via i ja no la deixem fins a dalt de l'agulla.

El sol ens va acompanyar tot el matí

Albert i Eloi es reparteixen els llargs de la Miranda i em reserven els últims, fins a l'Agulla, per a mi. Fem un bon temps, però sense córrer, que fa força calor encara i no cal suar tant!. Fem la baixada lleugereta fins a peu de la Drac Gos i, per horari, penso que puc fer almenys el primer llarg, així que els hi demano i me'l deixen.

Per fi el parabolt: "Ja pots fer la foto!"

La roca és ben compacte, però força relliscosa, i un sol burí amb plaqueta ronyosa, però des d'aquest fins al primer parabolt, com caiguis t'estampes contra el llit del barranc, però un alien verd en una fissureta horitzontal li treu tensió a la cosa. La roca va millorant a cada pas, i amb una altra petita excursió s'arriba a la primera reunió. No semblava còmode, però no m'hi vaig estar gaire, em baixen a terra i els hi passo el cap de corda.

Impressionant la tàpia que tenim davant!

No cal dir que una cordada tan potent van acabar la via sense cap complicació. Jo, per la meva part, enfilo barranc avall i arribo sense complicacions fins el cotxe i a l'hora al dinar, però amb la recança que ja és el tercer cop que vinc a fer aquesta via i no he passat de la primera reunió, quin malastruc! Un altre dia serà, i no gaire llunyà!

Reina-Sànchez al Ganivet de Diables

2011-09-19T20:12:00.001+02:00

Divendres al vespre no sabia ni quan podria escalar ni amb qui. Un cop alliberat d'obligacions, i després d'una ullada ràpida al foro dels Puretas ja tinc pla, ens trobarem amb Albert i Pelake a Monistrol, on trobarem, un xic més tard, a Jose i Ismael, amb altre destí, però que també m'havien convidat a acompanyar-los. Un cop amb el pap ple, i després de mil salutacions i comentaris (allò sí que és un fòrum!), enfilem cap el nostre destí.

Preparant tota la ferralla que duurem

Fem el camí a bon ritme, suau per a ells dos, però molt lleuger per a mi. Ens preparem tot suats i disposats a passar una bona calorada, que quan peti l'ombra aquí dalt ja haurem acabat. Ens repartim els llargs, el primer, de tràmit, i els dos següents per en Pelake, els dos següents per a Albert, i els dos últims i el flanqueig fins el ràppel per a mi.

Primers metres de la via pròpiament dita

Un cop tots a la primera R (el primer llarg és molt fàcil, però molt trencat), enfila Pelake cap amunt, i sembla que la cosa està tensa. La roca no és la millor del món, però és força correcta, tot i que cal anar amb compte de què t'agafes (això també és cara nord, malgrat el sol). Va guanyant metres a poc a poc, i recuperant ànims a mesura que va trobant alguns parabolts, intercalats amb pitons vells, alguns tan empotrats que resulten quasi impossible de xapar.Amb una última apretada arriba a la reunió ben satisfet. La guia de l'Hita diu que és V, per a nosaltres, com a mínim, V+, però aquesta serà la tònica de l'escalada.

Hi ha trams ben atlètics i d'altres de finura

Enfila el segon, amb la roca bastant millor d'aparença, però en algun tram cal mirar d'on t'agafes, almenys no tibar-hi gaire. Igualment, no sembla de V, col·loca algun friend, inclús un camelot del 4 (que anem ben carregats!) per evitar ensurts innecessaris, però és que esperes una escalada de V, i no és la sensació que tens quan arribes a la reunió. Nosaltres opinem el mateix, V+ com a mínim.

Sovint tenim la fissura al costat, disposada a menjar-se algun friend

El següent és per l'Albert que, malgrat que va també carregat de friends, triga en posar-ne algun. Després la fissura esdevé xemeneia, i pots anar pel fil o per dins. Tot i que és el més petit dels tres amb diferència, queda encastat al fons de la xemeneia al voler posar un camelot (crec que del 3), i li costa Déu i ajuda per sortir fora i arribar fins a la reunió. Jo passo pel fil de la xemeneia, i és fi de nassos, però no m'atreveixo a encastar-me a dins. Pelake no té més remei que entrar a recuperar el friend, però fa servir el seu "gadgetobraç" i ho fa en un no res.

Albert intentant en lliure un dels Ae

Torna a sortir Albert, ara per un flanqueig que comença molt fi, i continua més fi encara. Es pot trampejar una mica (jo ho faig en algun pas), fins un llavi, on sembla que la solució per fer-lo en lliure és més a l'esquerra, apartant-se de la línia de xapes, un peu en una baga soluciona el pas, després molt finet, però gens obligat fins a la reunió.

Les entrades a les reunions no són gens fàcils

Per fi em toca a mi. Vist el nivell dels dos companys, i el que he patit pujant, surto amb tremolor als genolls, però un cop toco roca se'm passa ràpidament. Un parabolt, un xapa vella, un altre parabolt, i començo a veure unes quantes andròmines, que en un altre temps devien ser pitons, al llarg de la fissura. Si bé comença una mica fi, aviat es torna molt més amable (i la roca un pèl pitjor), i vaig fent fins la reunió, amb una entrada de nou ben curiosa (per a mi V+)

Ambient garantit durant tota la via

El següent llarg, i últim amb alguna dificultat, comença flanquejant a l'esquerra finet, però ara sí que és V, uns metres més fàcils i un ressalt, que a la guia marca d'Ae, així que ni el provo. Un parabolt t'acosta a unes bagues llargues, alguna molt vella, i m'hi penjo sense saber d'on pengen. Un cop aixecat veig un burí ben rovellat, amb una plaqueta recuperable, de la que penja tot allò. Un metre abans hi ha un buril amb el cap petat, i després un clau ronyós amb filferro. Fico un parell de friends abans que em surtin canes de l'ensurt, i ja surto en lliure cap a l'esquerra, seguint la fissura, cada cop amb la dificultat més moderada fins arribar a la reunió, ara sí, amb una rampeta de III, i per fi podem seure, que fins ara no eren com per quedar-s'hi a viure.

Per fi em toca a mi!

Un flanqueig de II/I ens porta fins el ràpel. Felicitacions i alegria, perquè tenim la sensació d'haver fet un tros de via, exigent i bonica, amb història, a la que volia anar des de fa molts anys, però primer per falta de coratge, i després per falta d'informació, mai no em decidia, i per fi ha arribat.

La "Reina-Pelake" en el seu tro del cim

Cal dir que ha estat restaurada, deixant més o menys la meitat dels burils (alguns en estat força precari), i els claus antics (alguns ni ho semblen de rovellats que estan). Però totes les reunions estan amb parabolts amb argolla (la última sense argolla) i si cal algun comentari a la restauració és que es podria restituir el burí trencat del penúltim llarg, per evitar penjar-se d'aquelles bagues, que la caiguda, si be no és llarga, sí que és contra una repisa. Ja posats a demanar, un altre parabolt al ràppel no estaria de més. Potser no han acabat i per això no s'ha dit res enlloc, i estic ficant la pota fins el fons, però ho dic de bona fe i amb tot l'agraïment del món vers a qui ha fet aquesta increïble feina i ha tret aquesta esplèndida via de l'oblit. No us la perdeu! Però aneu forts!

Via Inuk a l'Agulla Panxarruda

2011-09-17T20:01:00.001+02:00

Dissabte de la setmana passada, em vaig trobar molt bé, encara que sortia del cotxe arrossegant una mica la cama, però, a poc a poc, noto que vaig recuperant la força, i els dolors són més suaus. De fet, en tot el dia, no n'he tingut cap dels habituals. Quedem, diumenge passat, amb Àngel a Monistrol, amb la intenció de anar a prendre el sol a aquest racó de la cara nord. Avui no suem tant, sembla que la xafogor no és tan intensa, almenys aquí a la cara nord. Pugem la corda fixa i ens plantem davant de la Tsering, però avui l'objectiu era la Inuk, filla dels mateixos pares i veïna del costat.

Ens canviem i entro decidit, quedant-me clavat a la segona xapa. No havia llegit res de la via, que ha estat una decisió precipitada (vés quina novetat!), però a la ressenya deia de portar un extraplà, però tampoc entenc per a què! Rumio una estona, però no m'acabo de decidir, així que deixo a Àngel que provi, a veure si és un problema meu o què. I ho prova, fent mil trucs amb dos estreps, però tampoc. Veig una solució en forma de pal llarg tirat a terra i el rotlle d'esparadrap que sempre porto a sobre (antena improvisada), però ell tossut, que ha anat provant cada cop més a l'esquerra, arrossegant-se per uns boixos que limiten el pany de paret, i arribant finalment fins a una xapa de la via (la setena o així) i a la reunió. Pujo jo, i el boix, m'imagino que emprenyat, em deixa un record a l'esquena, arribo a la R i només penso en pujar.

La càmera no estava gaire fina i només tinc aquesta, però tres vegades!

Uns metres en A0, amb ajuda d'alguna presa, em fan adonar que potser un pèl a la dreta es podria anar en lliure. Quan perd una mica de verticalitat, la mateixa roca, molt i molt bona, demana de sortir en lliure, i és preciós, llàstima de l'abundància de xapes, que et fan aturar a cada pas per xapar (poruc que és un!) Algun pas una mica més fi o amb menys presa pel camí li posen un pèl de picant, i després ja s'ajau fins a la R, en una gran explanada protegida per una balma i unes vistes molt interessants.

El tercer és també molt bo, però amb una escalada una mica més fina, primer en una placa ben assegurada i després aprofitant la fissura d'una llastra sospitosa que cal amanyagar, crec que no passa de V+. Passats aquest primers deu o quinze metres la dificultat minva, i no es veuen xapes, però van sortint a mesura que puges i la roca es fa més delicada, però ja amb una dificultat més baixa (IV). La reunió es deu fer al collet (un parabolt i una alzina), però he preferit fer-la des del mateix cim, amb una savina morta, però amb la fusta forta i el parabolt del collet. Per error meu, anem a parar al ràpel d'una altra via que puja per la mateixa canal, en comptes de pujar del tot i després baixar cap al de la Tsering, però vist tot plegat, em sembla que és la millor opció.

La via és molt maca en conjunt, malgrat l'entrada tan absurda de la via. Hem rappelat cap allà, i me l'he mirada bé. Hi ha un forat artificial una mica més amunt de la segona xapa, i des d'allà sí que s'hi arribaria bé (va saltar?). Es podria clavar (amb molta dificultat per la postura) una punta d'universal, en un forat que no es veu bé des de baix o, possiblement, s'hi podria posar un tricam en un forat, però estaven al cotxe i, finalment, hi ha un parell o tres de possibilitats per fer un pas de ganxo (en una via atapeïda de parabolts?) però estaven a casa. Potser, en millor estat de forma, podria haver pujat a primers, però no m'atrevia. Però és que amb la xapa (la segona) mig metre (o 40 cm) a l'esquerra, quedaria un pas bonic, no massa difícil, molt més lògic, i forçable en lliure. Ja he mostrat el meu desacord sobre algunes vies de'n Dalmau, però és que de vegades no saps què busca al obrir-les ni quin criteri segueix i, aquí, en la meva opinió, l'ha tornat a espifiar. Vam parlar de posar un espit allà on dic, i posar-li el nom d'una variant, perquè la resta de la ruta es mereix una visita.

Via Crispin a la Paret del Pont

2011-09-13T20:12:00.000+02:00

Dissabte, espantats per la previsió de calor, i no tenint un pla preferit, proposo a Àngel d'anar a aquest racó que tant m'agrada i que resulta tan fresquet. Esmorzem, ens anem cap a la Vinya Nova i enfilem camí del Pont amunt, i al cap de pocs minuts, malgrat la marxa tranquil·la habitual en nosaltres, estem amarats de suor: maleïda xafogor!

A la segona xapa cal flanquejar a l'esquerra uns cinc o sis metres

Ja tenia trobat el peu de via, així que no ens cal buscar, fem l'última part de la vira que resulta un pèl exposada i ens canviem. Àngel puja decidit, i enfila xapes amunt. Després de passar la corda a la segona, i malgrat que pensàvem que era cap a l'esquerra, un parabolt pocs metres per sobre l'atrau irremediablement, i anem a parar a la reunió de la Digeridoo. Després em cau una bamba barranc avall, així que en comptes de pujar, baixo, recullo la sabatilla i enfilo paret amunt, quinze metres més que escalaré! A l'alçada del segon espit me'n vaig d'excursió fins que trobo la tercera xapa, que està molt més a l'esquerra, i encara hi veig una altra. Arribo a la reunió i surto disposat a recuperar la via. Un llarg flanqueig, amb molta terra als ulls i un passet de V enmig em porta fins a la xapa que protegeix el ressalt: ara a seguir les xapes... Però, on són?

Àngel a un dels ressalts del segon llarg

Aquest segon llarg, amb roca excel·lent, i un itinerari lleugerament sinuós, va buscant les debilitats de la paret en tot moment, i només trobem un espit quan el pas que ve és lleugerament més difícil. Però l'escalada és molt estètica, la roca impecable (encara que es deu fer molt poc) i els espits fan bona pinta, així que vaig fent sense massa mals de cap, fins que arribo a la reunió més amunt d'on l'esperava (hauria estat més còmode uns metres mes avall!)

Patint al tercer llarg, molt físic

El llarg que ens queda és de 6a, però des de sota sembla que sigui més difícil. M'hi poso amb decisió, i no sobren gaire preses, vas fent, per terreny molt vertical, i només a l'alçada de la tercera o quarta xapa, tot just sortint d'una petita panxa, dubto del moviment, i provo per la dreta, però no. Torno a la xapa i faig un repòs, que ja vaig petat, m'ho miro i provo per l'esquerra, i ara sí! Un parell de passos més, ja més evidents, i el terreny es torna més amable i arribem a una gran alzina que hauria de ser la reunió cimera, però passo una cinta ben llarga i me'n vaig als parabolts que comparteixen la Digeridoo i la In-a-Gadda-da-vida.

Fin de les hostilitats i cim!

Dos ràpels ens tornen cap a les motxilles, que ja ha entrat el sol a la paret, i malgrat la marinada que bufa ja no s'està tan fresquet. Una via molt recomanable, per gaudir d'una bona roca i una bonica escaladada. I no us perdeu!

Bateig de roca i una mica d'esport

2011-09-11T19:45:00.000+02:00

Vaig amb tant de retard que em fa vergonya i tot. Dissabte de la setmana passada, després de tot l'estiu comentant-ho, trec a escalar a la meva filla gran, que la petita ja ha fet força cosa. És el seu bateig, no ha fet gairebé res de muntanya, però veient la il·lusió i l'alegria que provoca en nosaltres aquesta activitat, ha volgut tastar-la.

Anna, en una de les primeres vies de la seva vida

Vam anar cap Els Graus, i veient el Jardinet ple ja de bon matí, ens anem al costat del Totxo de l'Òscar, que recordo que hi ha unes vies bastant fàcils. Ens acompanya Lourdes, després de tres setmanes de verema i sense tocar la roca, així que està afamada. Jo encara amb problemes físics em veig capaç de suplir-los amb tècnica, i em surt força bé. La nena (té 25 anys), es belluga amb por al principi, però té bones maneres, i acaba fent Vns com si res.

Lourdes "flotant" en el 6b (va pagar les birres?)

Satisfets per la curta jornada, repetim a l'endemà, però canviant la nena per l'Àngel, i ens anem al Faraó de Baix, amb Lluís i Pelake. Com àngel va mig coix, amb el genoll tocat (és que entre els dos no fem un de bo!), ens dediquem a les vies de V a l'ombra (caram amb algun V!), però després, Lourdes i jo ens animem i fem també un 6a i un 6b, i sembla que tot va posant-se a lloc, però a poc a poc...

Los Mares del Sur al Pollegó Oest

2011-09-04T19:57:00.000+02:00

Diumenge, 28 d'agost, engrescats amb algun comentari de Sergio, enfilem cap a aquesta ombrívola via. Som Eloi, Juan Carlos, Sergio i jo. Farem dues cordades, Eloi amb Sergio davant, i jo amb Juan Carlos darrere. Després de treure el ventre de penes a l'Anna, enfilem camí del Pont amunt a ritme de legionari, fent una bona suada, tot recordant que va ser ahir que vaig passar tant de fred a la Portella! Arribem al peu de via des del torrent on comença la Roca Gris, després d'una emboscada pujada entre pedres soltes i aritjols i flanquejant després la paret fins a un replà, des d'on es veuen les primeres xapes.

Eloi al primer llarg

Enfila Eloi cap amunt sense despentinar-se, un cop arriba a la reunió puja Sergi i tot seguit jo. Hi ha molt d'aire entre els primers parabolts, així que poso un alien groc abans del primer, i netejo i poso una baga en un pont de roca (que he deixat posat), després ja estan més seguits. La dificultat va creixent, fins a la panxeta de 6a, però és una escalada en general fina, amb poca presa i adherència escassa. Al segon llarg enfilem un ressaltet amb roca dubtosa (IV), fins que perd verticalitat sobtadament, llavors pugem uns metres per la canal que trobem a l'esquerra i arribem a la reunió.

Crec que era el tercer llarg, amb la gran llastra sospitosa...

Tenim una placa al davant, amb una llastra a l'esquerra, poso un tascó a la llastra, però millor no tocar-la massa, que és més franca a la placa de la dreta, on trobem un espit. Seguint la lògica trobarem un parabolt uns quants metres més amunt, just on s'acaba la placa i comença una de nova, i més endavant un altre, quasi engolit per unes herbes, i tot seguit la reunió (V)

Llaçant una savina al quart llarg: pocs parabolts = més imaginació

Ara toca un llarg imprecís, amb alguns parabolts (pocs) que cal reforçar amb algun friend i alguna savina, amb molt de compte amb la roca, que és en alguns punts molt delicada i temptadora (grans preses, però poc consistents). Al final cal flanquejar a l'esquerra, on trobem la reunió

Eloi, després de l'excursió del cinquè llarg

Sortim per l'esquerra, on es veu un parabolt molt amunt, cercant el millor camí seguint les preses. Trobo un foradet ideal per l'alien verd, que em calma una mica la suor (avui no passo fred!). A poc a poc l'escalada es va fent més i més agradable, la roca comença a ser genial, i l'ambient molt bo, doncs anem pel fil d'un bonic esperó, amb poques xapes, però suficients. (IV+/V)

Juan Carlos, arribant a l'última reunió

Ja només queda l'últim llarg, molt fàcil (IV) i bonic fins a la reunió cimera. Si volem fer cim cal seguir una corda fixa, si volem rappelar (com vam fer nosaltres), ja podem baixar des d'aquí. Sis ràppels més tard, i amb molt de compte amb savines, llastres i demés, arribem al terra sense cap contratemps. Unes birres després ja estem de camí cap a casa. La via no és cap meravella, però per passar un matí de sol sense suar gaire és perfecte!

Sergio, davant nostre, encetant l'esperó final

Lapònia a la Portella Gran

2011-09-04T18:32:00.000+02:00

Dissabte de la setmana passada , 27 d'agost (com passen els dies!), i en plena canícula, ens ajuntem uns quants "puretas", Àngel, Lluís, Jose, Sergio i jo. Com quasi sempre les últimes setmanes, sense cap pla previst, i vista la varietat d'interessos, gustos i forma dels que hi som, i després de fullejar mil ressenyes, decidim anar a una vella coneguda, la Lapònia, a la Roca Gran de la Portella, que a he pujat dos cops més, de fet s'està convertint en una tradició pujar-hi cada estiu...

Fent el tonto a la xemeneia

Fem dues cordades, una amb Lluís i Jose, i una altra amb la resta. Com que Àngel està una mica tocat emocionalment per problemes personals, i Sergio declina fer de primer, m'encordo amb ells, que a conec la via i, malgrat el cansament que arrossego i la meva pobre forma física, me la conec molt bé, i sortiré per dalt segur. Jose i Lluís ens aniran seguint de prop, així els podrem anar xiulant els detalls que ens demanin.

Els companys fent cua per pujar

Enfilo xemeneia amunt i aviat començo a fer A0s, que avui no serà dia d'alliberar res (primer llarg sobre el 6c), coses de fer-se gran! Faig ràpidament el llarg i pugen els companys. Àngel ja l'havia fet, i Sergio puja sense cap problema, que molt plorar, però tira prou bé. El segon, més curtet i més fàcil, amb l'únic obstacle d'un ressalt amb un passet de força molt ben assegurat. Ja ens havia comentat en Joan Vidal que havia arreglat la via, i el resultat és el canvi de molts dels parabolts de 8mm per altres de 10mm, que animaran més a la penya a forçar el lliure i donen més consistència a les reunions.

Àngel, perseguit per Jose

El tercer llarg, potser el més bonic, el fem al sol, però no molesta gens, que a la primera R estava amb pell de gallina pel fred, i ara em deixo acaronar pel sol. Quin estiu tan estrany que estem tenint, no endevino la roba que m'haig de posar ni per equivocació. Faig un pas d'estrep al desplomet de dalt, que "no está el horno para bollos!", i segueixo amb un A0 i sortideta en lliure. A la reunió m'haig d'amagar del ventet, que malgrat el sol encara refresca!

Sergio, al final del tercer llarg

Fem els dos llargs que resten fins al cim, i quan arriben els companys ja tenim el ràpel muntat. Quatre fotos i cap a terra. Quan arribem al bar, només hem passat calor baixant, tot just perquè vingui més de gust la cervesa!

Jose i Lluís al tercer llarg: Benvingut solet!!

Savina + 4x

2011-08-21T16:00:00.000+02:00

Com no sé com dir-li a la combinació que hem fet per pujar a la Savina Superior, m'ha semblat millor aquest acrònim, que aviat explicaré. Quedem Àngel, Joan Enric i jo per esmorzar (també per escalar, però primer és el primer!) Quan ja s'acaben els cafès, encara estem decidint la via que farem, i quedem en anar a la Xemeneia Oest de la Savina superior (Santacana-Vendrell), que ens va recomanar en Jose Walero no fa massa setmanes. En comptes d'arribar caminant al peu de via, farem com ells i entrarem per la Tatanka-Yotanka, que Àngel i jo ja hem fet, i que no en tenim gaire bon record, però sempre ens agrada més escalar que caminar.

Joan Enric, solucionant els passos més difícils del primer llarg

Com sempre que anem per aquesta banda, dubtem del camí a agafar, i crec que no n'hem repetit dues vegades el mateix! Un cop a peu de via ens preparem, i començo el primer llarg, amb la intenció de treure'l en lliure, i surt, amb un friend afegit i un repòs a la primera xapa per visualitzar el camí. No és tan difícil com ho marquen (6b), però la qualitat de la roca, i algunes herbetes incòmodes, més una sorreta que se't fica a l'ull (ens va passar als tres!), la fan especialment difícil d'aconseguir. Coincidim en que li escau més 6a+ que no 6b, però ja dic que no és el més important.

Àngel en el mateix lloc

Des de la reunió, no puc treure la vista d'unes xapes lluents que van cap a la dreta. Un cop estem tots tres, ens decidim per seguir el nou rastre, primer amb escalada una mica fina (IV+) i després ja amb bons bolos i poca verticalitat, a més de desaparèixer completament les xapes. Aprofito un arbre, i tiro fins el caminet, no pujant més per no llançar pedres avall.

Tots dos a la sortida de la xemeneia

Fem el canvi de reunió i me'n vaig dret amunt cap a la xemeneia, que fa molt bona pinta. Hi ha un clau visible, que reforço amb un alien lila: aquest clau és l'única assegurança que trobarem posada. Es pot anar equipant a plaer, inclús a la part central hi ha una fissura molt maca en una de les parets, on podem posar tascons i friends al gust. Després un tram més obert ens limita més l'assegurament, on només hauria pogut posar un camelot de l'1 que ja no tenia, o l'alien lila, que tampoc, així que apreto les dents i cap amunt, que tampoc és tan difícil. Faig la reunió d'un arbre un metre abans del collet, per no llançar pedres avall.

Àngel a l'últim llarg

L'últim llarg el fa l'Àngel, tres xapes i al cim, de nou amb una escalada ben maca (ja l'he feta unes deu vegades, però encara m'agrada). Fem el ràpel des de la reunió de la meva via i ens posem a l'ombra, que hem estat només deu minuts al sol i ja passàvem calor! La via molt maca i distreta, i ben completa vist el recorregut total. I fresqueta, que s'agraeix en aquests dies de canícula estival. No us la perdeu!

Joan Enric i Àngel amagats al cim

Savina + (Superior) 4x (1r llarg: Tatanka-Yotanka, 2n llarg: , 3r llarg: Via Xemeneia Oest, 4t llarg Via Normal

Paul- Gustavo al Ganivet de Diables

2011-08-19T18:25:00.000+02:00

Des del camí podem veure la via sencera

Animats per la ressenya de l'Eduard, i la recent escalada d'en Jose i Isma, ens decidim Àngel, Lourdes i jo a repetir aquesta històrica via, que he tingut pendent des que va sortir la guia d'en Rodés i Labraña de la regió de Tabor, on es veia com una de les més assequibles de tota la zona, però mai ens vam decidir. Ens trobem a Monistrol amb els mateixos Jose i Isma, que se'n van a l'Esperó Màgic, i amb Eloi i un company (us havia dit el que em costa retenir els noms?), que han triat el mateix destí que ells. Aprofitem l'avinentesa per allargar l'esmorzar, mentre intercanviem comentaris sobre les vies respectives, fins que al final toca marxar cap a Santa Cecília.

Lourdes fent el primer llarg sense despentinar-se!

Fem l'aproximació ben tranquils, que vol dir suar menys i que ens toqui menys el sol a la via. Després d'algun dubte a la canal dels Avellaners, encertem el "camí" cap a peu de via, i Lourdes es prepara ràpidament per fer el primer llarg, que es treu com una campiona. És una escalada fina, però amb més cantell del que sembla des de baix, però amb passos molt finets i poc evidents en cada un dels ressalts que trobem (tres, crec recordar), després ja més fàcil fins a l'entrada a la reunió, on va posar un alien vermell en una fissura no tot es trenca amb facilitat, regalant-nos una pluja de pedres.

Àngel fent el segon: I jo què!!!

El segon és per Àngel. La primera assegurança està molt amunt, però hi ha més presa del que s'intueix des de baix i, a poc a poc, arriba a xapar-lo. Després anem seguint una preciosa llastreta, que cal mimar, perquè no sembla massa sòlida, i arribar sense gaire més contratemps a la reunió.

Relaxada i feliç: Què bé s'ho passa!

Ara ja em toca a mi. Se surt de la reunió per la dreta de les xapes, bastant evident, perquè tot recte no hi ha absolutament res. Vas amb les preses justes, i es van alternant parabolts inox de 10mm amb cargols rovellats sense xapa. A més, de les poques xapes que porto, algunes no entren bé en aquells cargols, així que, arribat al sostret, em decideixo per pujar en artificial, i no provar-ho en lliure que, per a mi, i en aquest grau, allunyen massa els parabolts. Prop de la reunió m'animo i acabo en lliure el llarg.

Per fi em toca a mi... i no sé com passar!!!

L'últim també el faig en artificial des del primer pas. Una sortida obligada em fa posar un alien verd per continuar, doncs no m'agrada massa l'aspecte del pas (estic una mica especial avui!), uns passos més i la paret s'ajeu una mica, i ens permet sortir en lliure (IV+). Encara m'entretinc a posar un altre alien (groc), que la roca no és massa bona per aquí, i arribo al cim sense cap entrebanc.

L'artificial, qüestió de tècnica, així pots anar fumant...

Ara toca fer la cresta del ganivet, i la fem encordats, primer fins a una savina, a uns cinquanta metres, i després fins el ràpel, ja al final del tram més aeri i espectacular, per on Lourdes passa fent saltets com una cabreta. Un curt ràpel i una relliscosa i inacabable baixada ens porten a la canal dels Avellaners, llavors ja canal avall fins a la cervesa que ens espera a Santa Cecília.

Ja voldrien les cabres anar tan tranquil·les!

No serà una via per a guanyar un gran premi, però ha resultat agradable i fresqueta, i el pas de la cresta del ganivet: inoblidable.

In-A-gadda-da-vida a la Paret del Pont

2011-08-18T20:28:00.001+02:00

No se m'ha espatllat el teclat, no, aquest és el nom que li van posar en aquesta via (Escofet, Notivoli i Peña) a la Paret del Pont. Vam pujar dissabte Àngel i jo, dubtant entre la Crispín i aquesta. La cosa era escalar una estona a l'ombra, i ho vam aconseguir. Per arribar, des de la Tasmània cal anar pujant per una vira arran de paret, un pèl delicada en algun moment. Passem per una fletxa que indica la "Com un porquet" (vaig deduir!), i quan s'acaba la vira, o més bé, es fa molt estreta, ens queda recte la Didgeridoo, i jugant-se una bona bufa, més endavant la Crispín, i retrocedint uns metres veiem algun parabolt de la nostra, In-A-gadda-da-vida.

Àngel superant el primer ressaltet

El primer llarg és senzill, però ben maco i ben assegurat. No crec que pugi de IV+, inclús per superar el petit sostret que es veu des del terra. Passem el sostret (parabolt visible i un altre anterior que no es veu!), per anar fins a sota unes savines, i d'allà per l'esquerra fins a la reunió.

Últim tram del primer llarg

El segon surt per una placa imponent, però la presa és generosa, i la roca excepcional, els primers passos, que semblen els més durs, es fan molt bé, i és al final, on es complica una mica, però amb presa cantelluda, encara que aquí més petita i menys abundant (potser més V+ que 6a, però molt bonic). Després comença una bona excursió. Jo vaig acabar anant a buscar un parabolt de la Digeridoo, i encara vaig afegir un alien blau, perquè no veia clara la continuïtat, després ja vaig veure un parabolt per assegurar l'últim ressalt, que per a mi deu ser V+ (la ressenya deia V- tot el tram?). Si anem rectes, tenim una excursió de IV/IV+ d'uns deu o dotze metres ben tensos.

Sortint del tram més difícil del segon llarg

El tercer és el més dur, i ja ho veus des del terra, doncs un gran desplom barra el pas a la part superior de la paret. L'enfilo en lliure, amb presa generosa, però alguna amb terreta, que la fa incòmode. Quan més desploma es redueix la mida de la presa, així que, com ja vaig petat de braços amb la meva lamentable forma física, faig un repòs i un parell d'A0, fins que aviat s'ajeu una mica, i torno a sortir fins a la reunió, amb terreny cada cop més fàcil.

Sortint del tros més difícil de la via

Fem els ràpels, que amb 60m diuen que s'arriba al terra, però hem pujat amb la corda de 70, així que fem els tres. Sí que cal dir que el ràpel del cim el vam fer dels dos maillons i va ser un desastre, amb una rissada de corda que no vam poder treure fins quasi el terra. Millor deixar una baga i rapelar domés d'un.

Marxem satisfets cap a la cervesa, malgrat no haver tret el rotpunkt, que tant poc ens interessa; hem gaudit d'una roca genial i una escalada ben bonica. La Crispín i la Digeridoo per una altra ocasió.

Escabroni Escapullini a la Miranda de Can Jorba

2011-08-13T18:16:00.000+02:00

Vaig tard, molt tard, amb el bloc. La feina i els compromisos se'm mengen tot el temps aquest estiu. I ara, quan ja torno a poder escalar dos dies seguits, és quan tinc temps per pagar els deutes. Doncs això, dissabte de la setmana passada (dia 6?), ens ajuntem uns quants puretes per esmorzar. Antonio, Albert i un company, del que estranyament no recordo el nom, se'n van cap al sector Odio Africano. Jo ja hi he escalat allà, i allò és per a homes, així que Lourdes, Àngel, Danny i jo anirem cap a la Miranda, terreny poc aventurer, però amb bona roca. Farem dues cordades, les dues a la mateixa via, que l'havíem fet amb espits i el culet apretat a estones, i volem veure què tal es fa amb parabolts.

Començant la via

Surto jo el primer, i Lourdes vindrà amb mi. En els primers metres has de fer un gest de voluntat per no anar-te cap a la Bego-Miquel-Kush, molt més assegurada. Sortim en tendència a la dreta, cercant i trobant xapes a bona distància, i mirar de pujar amb la major elegància possible. Fa molta humitat, i suo de valent, a més el tacte de la roca, tant amb les mans com amb els peus, no és el millor, però a mesura que vas fent metres i sortint a terreny més airejat la cosa millora.

En el segon llarg. Tots ben relaxats

Surt Lourdes amb el segon, amb la mateixa tònica d'aire entre xapes (sense dramatisme però), i arriba sense contratemps a la reunió. Aquí trobem un passet que jo recordava més fàcil, o potser no el vaig agafar prou bé, però és que Lourdes està tan forta que no em dóna gaire pistes mentre puja.

Antonio, passejant-se per la paret del davant...

Els companys van pujant. Àngel fa els mateixos llargs que jo i Danny els de Lourdes. El tercer és curtet, i fa una estranya reunió a una cornisa, que després desmunto i trasllado més a la dreta, a una altra que deu ser la correcta. També en aquest llarg hi ha passos que t'has de mirar amb cura i anar encertant la seqüència, però sempre amb un grau molt assequible.

Danny i Àngel, dos estressats de la paret...

L'últim és l'estrella, li toca a Lourdes, i jo el recordo preciós, i de debò que ho és! Primer superes el desplomet que més a l'esquerra és un gran sostre. Quant més a la dreta l'agafes, més fàcil. Després cal anar fent una diagonal ben evident, fins que s'obre el camí per dalt (sense desplomar) i s'acaben les xapes, llavors amb un pas de decisió (d'aquests que li agraden al Josep...) ens treu ràpidament a la reunió.

En el tercer llarg, curt però maco

Àngel volia seguir cap amunt, nosaltres només pensem en cervesa, i el dia està un pèl xungo (com quasi tots aquest estiu), així que baixem. Els companys ja han plegat. Si més no no ens senten. Un cop estem a dins del cotxe comença a ploure, i arribant al Bruc, la pluja s'ha convertit en una tempesta en tota regla, així que canviem la terrasseta per l'Anna i no perdonem la birreta que tanca la sortida. I com va dir Danny al veure la distància entre xapes: "Sí que era cabroni, i sí que era capullini!"

Lourdes a l'últim llarg

Danny, en un "posado-robado" fent l'últim llarg.

Califòrnia a la Boteruda del Gra

2011-08-03T22:39:00.000+02:00

Dissabte, amb Lourdes de tournée, quedo amb Ferran per anar a fer alguna cosa. Esmorzant, mirem de triar algun destí, que l'amenaça de pluja sumada al ruixat que hem rebut pujant amb el cotxe ens fa decidir-nos per anar a Agulles. La primera idea era fer la Reina, la Corona i la Boteruda del Gra, però em despisto a la canal i em passo de llarg, així que farem l'ordre canviat.

A la primera reunió

Localitzem el peu de via, i la fissura és més lletja del que m'havia imaginat, terrosa a trams, i els primers metres semblen relliscosos per una capa de verdet, ben sec per sort. Enfilo cap amunt i cal treballar-se una mica la postura, però surt bé. A més, les xapes estan ben seguides, i poso un alien per no caure de cul a terra abans de la primera xapa. Un cop s'acaba el tram més difícil (6a en diu la guia, podria ser V+), un flanqueig ens porta cap a la reunió (llarg molt curtet!)

Sortint del ressalt del segon llarg

El segon puja per un muret, que com no porto la ressenya (s'ha quedat al cotxe, com sempre!), li poso V, allà en diu V+, podria ser. La resta de llarg es fa molt bé, amb un ressalt sense complicacions, una rampa i un altre petit ressalt amb les preses justes per no patir gens.

La segona reunió, un pèl més incòmode que la primera

El tercer enfila un últim muret en dues parts, la primera una mica més fàcil i la segona un pèl més difícil. També li poso V i la guia diu V+, per aquí deu anar. És curta, no arriba a 70 metres, però m'ha agradat la roca i el traçat, i està molt ben assegurada (per a mi massa!), amb bolts de 8mm amb xapa petita i tres a les reunions. Fem el curt ràpel cap el coll de l'Agulla de les Dues Puntes i decidim marxar, que el vent arrossega gotes fins aquí. Un altre dia serà!

Guillem i cia a la Cadireta

2011-07-25T22:29:00.001+02:00

Les sempre seductores formes de la Cadireta ens prometien quelcom més

Trobant-me una mica millor dels meus mals, sobretot de l'esquena, i després de descansar dissabte, que també feia dies que no parava, m'adopten Jose i Isma per anar a fer alguna cosa fàcil. Després de moltes càbales, triem anar a Agulles i, finalment, decidim apropar-nos a la Cadireta, a veure aquesta via (Guillem i Cia). La promesa de molts parabolts quadra molt amb les condicions físiques dubtoses que presentem Isma i jo. Jose tampoc està com un figurí, així que fem camí cap els parabolts sense pressa, que la via és curta i el dia llarg.

Bonic primer llarg, sembla ser que és l'entrada original de l'Anglada?

Ens mirem el primer llarg, molt atractiu a la vista, i sortegem els llargs, i em toca a mi començar. Transcorre per una ampla fissura/xemeneia, bonica i amb molts parabolts. Vaig fent, primer molt fàcil, després amb més de compte. La fissura es tanca força i cal aprofitar tots els recursos possibles, diedre, empotrament, placa, (tot alhora!) inclús una pedra mig bloquejada a la fissura ens ajuda a progressar. De sobte sortim de la fissura, però encara ens queden un parell de passos no massa difícils, però amb roca més dolenta i amb una sortida terrosa, així que amb compte.

Jose, acabant la part bonica de la via...

El segon li toca a Jose, puja una canal de terra i herbes i enfila paret amunt. Aquí la via ens va deixar d'agradar. Els parabolts estan prou seguits com per anar en A0, la roca poc sanejada no convida gaire al lliure, a més que la lògica ens porta, metre rere metre, per on no són les xapes. La reunió, un poema. Un parabolt amb argolla a tres metres de l'altre. Per molt que ho mirem no li veiem el sentit. Potser convé fer la de la Navarro, que els burins es veuen prou bons, o potser és millor seguir fins a la següent. Com no portàvem prou cintes, nosaltres la fem, jo m'estiro a la balmeta i estic prou còmode, però no es pot dir el mateix d'Ismael que ha d'assegurar, ni de l'escalador que ens seguia (jovenet, com nosaltres!), que també queda empotrat a la balmeta esperant el seu torn. El llarg, igual que l'anterior, però es pot escalar una mica més, però res que ens hagi agradat a cap dels tres.

Isma, fent equilibris amb els estreps a l'últim llarg

L'últim, que farà Isma, supera un sostret (pas més interessant del llarg, vés!), per després flanquejar en busca del final de l'Anglada i arribar al cim. Ens intentem fer una foto (sense massa èxit!) i rapelem, que és una baixada ben maca de fer, malgrat la previsible pluja de pedres, i anem lleugerets cap a la cervesa, amb la sensació que es podria haver tret molt més profit d'aquest pany de paret, i ja no és qüestió de molts o pocs parabolts, sinó de la manera en que s'ha obert. Ja vindran de millors, que ara estic més animat!

El Vianant a l'Agulla de Santa Cecília

2011-07-19T20:01:00.000+02:00

Dissabte, quedo amb Lourdes per escalar. Divendres al vespre encara no teníem clar a quina via anar. Les previsions del temps no massa clares, el meu estat físic, cansat i amb mal d'esquena, més un dit, encara queixós de l'esforç de la setmana anterior (si faig més de 6a+ se'm queda tonto!), fan que no em decideixi per cap pla. Finalment, davant de l'entrepà, malgrat que entro mig coix al bar, li proposo aquesta via, que em sona que me l'han explicada, però no encerto a dir qui.

Primers metres de la via, que ja et posen a to

Portem els cotxes a Santa Cecília, preparem el material i ens posem en camí. A poc a poc, que fa calor i el camí és costerut. A mesura que anem pujant em vaig trobant millor, que ja em temia un dia com el de la via dels Sostres, que no se'm van passar els mals a la paret, avui pinta millor! Arribem al peu de la STAE i anem flanquejant, fins que sentim veus, tenim una cordada de tres al davant a la nostra via. Cap problema, així no cal córrer!

Lourdes, en el seu primer offwidht, que es va treure amb nota!

El primer llarg es veu bonic, i fa por, que el primer parabolt (hi ha dos quasi seguits), està ben amunt. Previsor que sóc, portava el camelot del #4, doncs havia llegit en algun bloc que podia anar bé, i sí que va molt bé! Començo a pujar l'empotrament (offwidht que dirien ara), primer aprofitant les preses existents, després ja empotrant el peu i el braç esquerre. És molt estret pel meu genoll, així que només hi poso el peu, i es puja molt bé. Xapats els dos parabolts ja entres a la reunió, molt bonica, a la que arribo gairebé assentat.

Les reunions són còmodes, però aquesta és la millor!

Els companys encara estan pujant el segon llarg, que es veu força finet. Puja Lourdes, que potser és el primer empotrament de peu que fa, però el resol prou bé, i quan arriba a la reunió encara esperem una estoneta. Quan ja m'estic mirant com arribar a la primera xapa (renoi què fi que és això!) els companys ens diuen que abandonen, així que arribo a la primera xapa, passo la corda i torno a baixar, que no em passin per sobre! Un cop baixen enfilo el llarg buscant el rotpunkt (has de saber idiomes per escalar avui en dia!), però quan porto un parell de xapes ja no em sembla tan important, i reposo uns instants, però a partir d'aquí el cantell és més generós (tampoc massa!) i vaig fent, fins uns metres abans de la reunió que hi ha un altre passet, però més fàcil. Marquen 6a+, però no és gens fàcil a vista, ara que, a tots dos ens va agradar molt.

Últims metres de L2, en el tros més tranquil

El tercer era una incògnita, només coincidien tots en que era molt maco, i sí que ho és, molt, però no és gens fàcil. No hi ha cap pas que trobés de més de 6a, de fet tampoc recordo cap d'especialment difícil, però és un no parar, cinquanta metres de cantells petits i moviments curts, llargs, amb cantell, sense, amb fissura, un sostre al mig... un llarg molt complet. Quan arribo esgotat a la part més fàcil em tremola tot, i la corda em pesa tona i mitja. Lourdes puja pràcticament sense descansar i somrient: quina ràbia! Què forta que està!

Concentrada en els últims metres del L2

Ara li toca amb ella, em demana indicacions, però no li sé dir més del que posa la ressenya. Només que recordi que no es bellugui fins que sàpiga cap a on ha d'anar, i que recordi assegurar-se, i ho fa perfectament, en un llarg que qualificaria de polièdric, amb un tram terròs enmig, i una rampa facileta d'entrada, per després anar passant uns ressalts canviant vàries vegades de plànol. Se'm fa difícil d'explicar, però és força divertit, i només hi ha un pas de V+, d'aguantar-te una mica i anar lleugerament a la dreta, on de sobte no desploma.

Inacabable, sostingut i esplèndid tercer llarg. Buff!

Fins ara hem passat fred a les reunions. Aquí la ventolera és impressionant, el cel està ben tapat, i uns núvols foscos tapen les Talaies i la nord d'Ecos. Va pujant Lourdes, primer travessant un bosquet, i després un llom de roca, mentre jo tremolo, amb la samarreta més fina que tinc i recordant el polar que tinc al maleter del cotxe. Quan s'acaba la corda i surto em formiguegen les mans (segur que és juliol?), al travessar el bosquet, veig que Lourdes ha posat una cinta a un dels arbrets, m'ajupo a treure-la i, a l'aixecar-me, noto un dolor bestial a la columna: m'he trencat! La maleïda hèrnia es trobava sola i ha volgut cridar l'atenció! Acabo el llarg plorant (sort que és III!), i li explico a Lourdes la situació. Ja habíem parlat de baixar un parell de cops pel fred, però mirant cap amunt, en un llarg arribem a la ferrada, i cap avall són sis ràpels amb un vent d'espant i tot el embolic que pot representar amb les cordes en una paret tan vegetal. Ho tinc clar, cap amunt!

Començant el quart llarg, ben tranqil·la ella, i el cel sospitós

El que tinc davant és un fissura maquíssima que puja recte i gira noranta graus a la dreta fins a una savina, amb un parell o tres de parabolets petits, suposo que per permetre passar-ho en lliure, el que sóc jo, avui només faré artificial, i només haig de posar un camelot de l'1, un altre del 0,75 i un tascó petit, però la fissura permet moltes combinacions, però no de peces més grosses. Un parell d'escàrpies amb bagues et porten lateralment a una savina, de la que també em penjo, sortint fàcilment en lliure. Pitjor ha estat ajupir-me per recuperar l'estrep: Què lluny que està el terra avui! Uns metres després arribes a un muret parabolat, que no és IV, però és fàcil, però les cordes pesen massa, i munto la reunió d'una savina i el primer parabolt.

Després del pinçament d'esquena, sort que era fàcil!

Mentre puja Lourdes comença a ploure, i una cordada de l'STAE ve cap a mi, fugint del vent i la pluja, els indico la sortida i se'n van cap a la ferrada. Quan arriba Lourdes els seguim. La pluja, malgrat que ens ha espantat, no arriba ni a mullar la roca, però el vent encara és fort. Fem l'escapada, i ferrada cap avall, on encara tinc temps de fer-me mal a una cama al relliscar-me els peus i no tenir gens de joc de cintura per aguantar-me, i se'm clava la clau del cotxe als músculs de la cama (encara vaig coix!). Arribem a Santa Cecília prou ràpid pel que em pensava mentre baixava i el patètic estat que presentava. Fem l'entrepà i la cervesa, però quan m'haig d'aixecar... Buf! Demà faig festa! Volia fer alguna cosa d'esportiva, per sortir corrents si plovia, però no em veig ni sortint del llit!

Baixar per tants ferros no li va agradar gaire...

A tot això, malgrat les incidències personals, la via m'ha agradat molt, molt lògica, variada, bastant assegurada i agradable de pujar. És clar que el llarg que no vam fer diuen que no val gaire, però s'ha de fer el cim, i a mi, personalment, em va agradar (quan vam fer l'STAE). Jo us la recomano.

Viatge Apatxe al Serrat de la Pastereta

2011-07-11T21:21:00.000+02:00

Després de sentir els comentaris de Joan Enric dissabte sobre aquesta via, se'm queda ficada al cap. Per diumenge teníem previst anar al Trencabarrals, a fer la nova via dels Lladres (6b+) i veure que s'està fent per allà, però veient la calda que feia dissabte a la tarda, truco a Lourdes i canviem ràpidament de plans.

No tots els que pujaven la via eren humans...

Fem la pujada tranquils, per mirar de suar poc, però quedem ben xops, que la calor és forta, inclús a aquesta hora. Un cop al peu de la impressionant placa, bé, al sòcol previ, som sis persones i un gos, més una cordada que està fent la Kraken i una altra que ja acaba no sé quina via (potser la Kraken també). Ens armem de paciència, i ens quedem una estona a la fresqueta que hi ha aquí, que és molt agradable.

Aspecte de la primera reunió. És la nova acampada dels indignats?

Quan ja ha pujat tothom enfilem sòcol amunt, amb un parabolt quan ja arribes a dalt (III/III+), un troset caminant i m'aturo a una petita alzina a fer reunió, perquè a la de la via, compartida amb la Kraken, hi ha cinc persones en el petit replà i només dos parabolts, ben farcits de tota mena d'estris d'assegurament. Puja Lourdes i encara esperem una estoneta. Quan només queda una persona (i un gos) m'hi vaig cap allà i fem el canvi de reunió.

Lourdes escalant el llarg amb elegància

El segon llarg (o primer, segons com ho comptis), fa una llarga diagonal fins a la reunió. És una escalada més aviat de finura en placa tombada, encara que esquitxada per passos més verticals i amb més cantell. Arribant a la reunió hi ha un de vertical i sense gaire presa, per no dir gens (V+), on cal flanquejar a l'esquerra, fins a trobar alguna cosa per agafar-se i ja entrar a la reunió més fàcilment. L'ha fet Lourdes de primera i no m'he fixat prou, però es veu que fent el flanqueig per sota de la xapa resulta una mica més fàcil.

Posant per la foto...

Surto jo pel segon i als dos metres ja t'hi trobes un passet ben curiós. Vas fent amb molta vista, buscant foradets, regeletes i tota mena de preses, fins on veus que la següent xapa està a l'esquerra, però sembla que les preses es queden a la dreta, flanqueig delicadet i després més suau cap amunt, fins a l'entrada a la reunió, que cal fer un pas lateral o jugar-se-la amb la terreta que es veu (la ressenya marca 6a, però si diguessin 6a+ m'ho empassaria sense replicar).

Superant el V+ del quart llarg, roca genial!

Surt Lourdes pel següent, i el primer pas se li creua, com està la cinta allà mateix s'ajuda d'ella, i fa la resta del llarg gaudint de valent, que la roca és encara més bona i agradable d'escalar. Acaba el llarg amb una llarga rampa que ens deixa al peu del mur final, que es veu espectacular.

Moments genials de l'últim llarg

Deixo que el company que porto davant acabi abans de ficar-m'hi, faig una cigarreta, un riu i vaig estirant-me una mica. Tenim inclús una mica de fresca, igual que durant tota l'ascensió, una temperatura perfecte per escalar. Finalment m'hi poso, i el primer pas ja té "guasa", fins al cap de un parell de metres que es suavitza. Flanqueig cap a la dreta, seguint les nombroses xapes i els evidents forats que ens fan escalar sense aturar-nos gaire, que les mans i els braços s'estan queixant des del primer pas. Ara toca tornar a l'esquerra, i aquí és on trobo la major dificultat del llarg, a més de l'entrada, i faig un bon repòs quan arribo a la xapa. Tornen a aparèixer les preses gegants, i em vaig enfilant sense més problemes que els de la resistència, que porto tots els xivatos encesos. Em penjo de l'última xapa visible (encara queda una altra), per estudiar la sortida, que m'han dit els companys del davant que era temible i obligada. Toco, retoco, em miro els peus i no la veig tan ferotge, m'hi poso, la faig i no deu ser més de V+, i d'aquí a la R III.

Reposant penjat d'un colze ficat en un forat

Puja Lourdes, i ja en el primer pas nota la falta de xixa que pateix, i li costa força el llarg, però se'l va traient sense massa problema. Els dos tenim la mateixa sensació al cim: l'hem de repetir, que ens ha agradat molt. Quan vegi a Joan Vidal (Indi), el penso felicitar que aquest regal. N'hem pujat moltes vies d'ell, però aquesta, malgrat el seu caràcter esportiu, és la que millor sensació ens ha deixat.

Acabant el llarg i la via, ben esgotada.

Baixem en tres ràpels (anem amb un 70), l'últim fins a la canal, i encara fem un altre, que desgrimpar el sòcol no fa massa gràcia. Baixant sí que passem calor, que cau un sol de justícia, però així la cervesa estarà més bona. No us la perdeu!

Entre Línies a la Miranda de Can Jorba

2011-07-10T20:24:00.001+02:00

Dissabte, vam fer una altra puretada improvisada. Havíem d'anar Danny i Juan, mig enretirats de la vertical des que fa calor, i Lourdes i jo, amb la intenció de tastar aquesta nova via d'en Joan Asín. Finalment s'apunten Josep i Joan, i Joan Enric i un company s'afegeixen a l'esmorzar. Ens repartim, i Joan Enric i Edu (?)(sóc fatal pels noms!) se'n pugen a la Viatge Apatxe, al Serrat de la Pastereta, Joan i Josep s'hi posaran a la Josep Maria Andreví (feu la piulada al bloc de TPC!), Juan es quedarà a prendre el sol o l'ombra segons li plagui (Quina mandra aquest home! No hi ha manera de fer-lo escalar!), i Lourdes Danny i jo anirem a fer el pla inicial.

Aquí cal flanquejar a l'esquerra a buscar la llastra

Deixem els cotxes a Can Jorba i fem el camí tranquil·lament fins a peu de via, agradable i ombrívol a aquestes hores. Ens canviem, amb molta mandra tots, i finalment m'enfilo per l'arbre per tastar la roca, que vinc amb ganes!. Els primers passos són finets, no sé si 6a com diu la ressenya, però no són massa evidents, i cal escalar amb finura i equilibri. Els parabolts lluents donen molta confiança, però un munt de terreta, i una mica de líquens ressecs et fan esperar la relliscada en qualsevol moment (una bona tempesta arreglaria això!), després la dificultat minva i cal flanquejar i pujar al costat d'una llastra sanejada, però encara sospitosa i entrar a la reunió amb delicadesa.

Entrant al diedre del segon llarg

Pugen els companys i continua Lourdes cap amunt, que Danny ve de client avui, o de fotògraf, el que vulgueu. Anem parlant amb els companys de l'Andreví, que hi són molt a prop, encara que només els veiem en moments puntuals. Després de passar uns metres en que es desfà tot, passes a millor roca a la placa de la dreta del diedre, uns passos ajudats d'aquest, ens porten a una savina ja llaçada, uns passos més amb força terra als peus i una placa de roca molt agradable, amb un pitó amagat a l'esquerra. Uns metres més i reunió.

Recollint el segon llarg

El tercer també era per a mi, i les assegurances, que ja eren menys al segon llarg, aquí són testimonials. Un parell o tres de ressalts a superar amb compte de no trencar res, uns metres de mig caminar per més terra, i una mena de canal, amb una placa al mig, on només puc posar un friend (m'he deixat els aliens a la R), i que resulta un pèl exposada, encara que bastant fàcil. Un pont de roca, que reforço, m'acosta a un sostret, amb el pas més bonic de la via, que alhora, et dóna pas al millor tros del llarg. Es xapa fàcilment el parabolt que assegura el pas i, si tenim paciència, podrem superar el sostret amb una dificultat de V.

Joan i Josep a la segona R de l'Andreví, ja ben torradets!

A partir d'aquí no veig cap marca clara de per on va la via, i trio la placa de la dreta que, amb una evident fissura, em permetrà assegurar-me una mica. Llaço un merlet abans de ficar-m'hi, després un camelot 0,5, una savina, i quan ja anava cap el pi gegant, veig la R a l'esquerra, així que flanquejo i la munto.

Danny al tercer llarg, amb barret i casc: marcant tendències!

Ja fa estona que ens dóna el sol, encara que un airet molt agradable fa que ho portem bé. Tiro jo cap amunt, directa a buscar els ràpels de la Sol Solet, sense cap massa interès per acabar la via, que tampoc tinc clar cap a on va, m'imagino que tot recte cap amunt. Sortint de la R hi ha un parell de llastres molt perilloses, doncs es poden tirar abaix amb la corda, així que amb compte.

Lourdes, passant el sostret sense despentinar-se

Fem els ràpels i ens anem a prendre la cervesa tots plegats. Encara tenim temps de saludar a Albert i Lluís, que han fet la GEDE de l'Escorpí, però que ja venen amb la cervesa posada, que ens han trucat, però tots havíem deixat els mòbils als cotxes. Una jornada agradable i divertida. La via no és cap meravella, i necessita una mica de neteja encara, malgrat que es veu l'esforç que s'ha fet.

Nicolau-Carreres a la Miranda de la Portella (sortida Espurneta)

2011-07-06T19:39:00.037+02:00

Bonica ressenya del Jose

Després d'uns compromisos familiars dissabte, malgrat que vaig escalar una miqueta amb la Coral, diumenge en tenia moltes ganes. Quedem Jose, Josep i jo a l'Anna, i davant d'uns entrepans acabem de decidir el nostre destí immediat. Portava aquesta proposta des de fa temps. Ja sabia que no és una gran via, però tenia una mica d'obsessió en fer-la des de fa tres anys, quan vaig voler-la obrir jo (innocent de mi), i vaig trobar la gran fissura "ocupada".

Acabant el primer llarg

No hi passa gaire gent, però sí que s'han afegit/substituït alguns parabolts (tres o quatre en total) i els tacs semblen bastant nous. Això en el primer llarg, en el segon poca cosa trobarem, un parell o tres d'espits i un clau vell, crec recordar, i dues savines, que la tercera la vaig tirar paret avall de poc consistent que era (dos metres de savina arrancats amb una mà!).

Estudiant la paret a l'Espurneta

Però al tema. La via segueix la profunda cicatriu que forma la llastra de la CADE quan s'ajunta amb la roca de les Vuit. Comença amb uns passos fàcils però amb roca molr delicada, per pujar al pedestal previ a la paret (el mateix d'on comença la CADE. A la paret trobem la roca tacada d'aquell polsim blanc tan típic de la cara nord, i és que aquí no deu tocar gaire el sol, i gairebé ni la pluja. El primer pas no el veig clar i ja m'ajudo d'un espit. Vas trobant cosetes, i mig en A0 i mig en lliure vaig progressant (crec que es podria fer en lliure, però no m'atreveixo), fins que es veu un espit ben amunt i un tac amb un llarg cordino al fons de l'esquerda. Per no treure el pedal (que el treuré més tard!) i no agafar-me de la baga (el tac sembla bo), poso un alien vermell, m'agafo en A0 i arribo a l'espit. Poc abans de la R trobo un pas que no sé com fer, i penjo l'estrep, per després sortir en lliure fins a una bona plataforma, però amb els burins i un parabolt que formen la R en un lloc ben incòmode.

Jose, mirant-se la sortida del sostre

El segon comença en placa, i ben desplomat, però amb bona presa (V), xapes un espit o parabolt, que no ho recordo, i aviat et pots recolzar a la paret. L'escalada és més fàcil que l'altre llarg, les assegurances més escases, i la roca va empitjorant a poc a poc, així que cal anar amb compte i anar assegurant el que es pugui. Crec que vaig posar un alien (verd?) i els camelots 1, 2 i no sé si el 3. Triant el millor camí segons la nostra envergadura, arribarem a la reunió de la CADE sobre la llastra.

Josep, al desplom de l'últim llarg

Aquí s'acaba la via, bé, tres metres més amunt tenim el cim de la roca de les Vuit, i ja portàvem la intenció de sortir per l'Espurneta, que ja fa tres anys que està aquí sola i abandonada. Ara es posa davant Jose, que jo la tinc més que coneguda aquesta. Està molt ben assegurada (són posats per mi els parabolts), però és molt exigent en lliure, i la roca va desfent-se bastant degut al poc trànsit de gent, però és que inclús avui fa fred aquí! Em costa molt d'anar-hi! Pujar sense massa problemes, fa la sortida obligada en lliure (IV+/V) i continua en Ae fins a prop de la reunió que torna a obligar. Jo crec que no vaig desplegar l'estrep, almenys la meva intenció quan vaig posar els parabolts era aquesta, però sí que arranco unes quantes pedretes pel camí. Ara sí, els últims metres del llarg, per l'esperonet, són preciosos, i amb un ambient de gran paret, malgrat la modèstia de la roca i la via.

Jose, als últims metres de la via

El següent llarg és cortet, 8 metres escassos, però és que sinó les cordes freguen massa, i supera un bon sostre, sense més complicació que no arrencar res de la paret en els primers dos metres (V obligat) i la sortida del sostre, que tampoc m'ha semblat tan difícil.

Satisfets al cim, la via omple més del que sembla

L'últim llarg és pel Josep, un parell o tres de passos amb pedals, per sortir per la millor roca de la via, i en pocs metres al cim. En resum, una via en dues parts, un tros de clàssica i un altre d'esportiva de llargs. Una bona companyia, que vam riure força estona. Un lloc ben fresquet, per els dies més calurosos que venen. Un racó de Montserrat molt poc visitat, on sempre hem estat força tranquils. I una jornada molt bona per a mi, que ja semblo recuperat dels meus problemes de salut eventuals, que els de sempre els tindré per sempre...

Nicolau-Freixes-Benito (Sostres) a l'Aeri (íntegra)

2011-07-04T21:16:00.000+02:00

Dijous passat, 30 de juny, Lourdes comença vacances, i jo puc fer un dia de festa, així que ens hi posem, i triem la via que fa tants dies que ens va esquivant, per pluja, per compromisos, per... sempre va quedant arraconada, però avui sí, avui podem. Fem un bon esmorzar, requisit previ de les nostres escalades, i anem cap a Santa Cecília. Fa fred, és un dia tot estrany, però allà, al sol, veiem les coses d'una altra manera, i decidim deixar part de la roba que havíem anat preparant en vista de la temperatura regnant.

Al primer llarg, l'ambient és monolític!

Comencem l'aproximació, que tenia molt recent del dissabte anterior, i noto una sensació molt estranya, em canso molt, i ja vull parar abans de començar la canal. Alguna cosa em passa, i el primer que penso és que m'he equivocat de pastilla aquest matí, o potser és l'inhalador, que l'he començat avui, o només l'edat, o el maleït refredat de l'aire condicionat, o jo què sé! No penso deixar que m'esgarri el dia d'escalada!

Anem fent camí, a poc a poc, agafant-nos pels cables, que en algun lloc comencen a estar una mica pelats, fent tot el gran flanqueig sota la paret, que ens deixa bocabadats i acovardits. Finalment, arribem al petit peu de la nostra via, i es veu impressionant. Ens canviem, també a poc a poc, que no hi ha manera que em recuperi, i preparem tot el material, que portem força: Joc complet de camelots fins el 3, parxís d'aliens i un joc discret de tascons, més divuit cintes, que mai se sap!

Les reunions són força incòmodes, però l'ambient i l'ombra fan que no molesti massa

Lourdes renuncia a fer de primera abans de començar, que és molt impressionable, així que començo a pujar, i la roca està ben calenta, amb el fred que feia al matí! Vaig guanyant metres i em trobo millor, però noto que no tinc la mateixa força de sempre, i la pila, que no és que tingui massa, la tinc en vermell des de que començo: quin dia m'espera! La segona meitat del llarg és completament diferent de la primera, roca de cova, amb petites regletes o forats i escalada fina i d'adherència, quan al principi pujaves per uns cantells impressionants.

La foto de rigor, però amb poques ganes, que els braços no em responien

Mentre puja Lourdes vaig especulant amb abandonar. No sé si es pot des de la tercera reunió, així que podíem fer els dos primers llargs... Veig un arbre a l'esquerra, potser sí que es pot baixar. Ja veurem. Lourdes puja amb elegància tot el llarg, sense cap mena de problema. Enfilo el segon, amb un començament estrany, però maco, i aviat es complica. Ja en els primers passos em fan mal les mans i se'm cansen els braços, però per a tossut jo: aquest me'l trec, i què maco que és també!

El tercer és el del flanqueig, i surto disposat a endur-me almenys la foto de rigor, després podem rapelar cap aquell arbre i... Em canso moltíssim i, a més, no m'entren els botifarrons que tinc per dits a totes les fissures que es veuen ben sobades. Aquí ja faig algun repós i algun A0, però és tan maco que no em sap greu. Un passet al mig se'm travessa una mica, però no m'ho penso gaire i pillo, que avui no és dia de tonteries. Quan s'acaba el flanqueig toca superar un passet, assegurat amb un parabolt, i quan em poso sobre els peus em vaig enrere, encara no sé per què, per sort és un vol ridícul (menys d'un metre), però allò em convenç: no estàs bé, baixa't!

Lourdes, com sempre, amb un somriure a la boca

Puja Lourdes sense despentinar-se, què forta que està! Però quan arriba, i veient el següent llarg, penso en arribar al bosquet, a veure quina pinta fa la via... Sempre podem baixar! I ho fem, també amb algun A0, però aquí ni ho provo, que es veu la roca molt relliscosa i no em fa gens de gràcia tornar a caure. Després la roca perd qualitat mentre t'aproximes al bosquet, on faig reunió d'una alzina.

La vista de la Valentín ens encoratja

Quan puja Lourdes bevem aigua i ens ho mirem. No és molt encoratjador el que es veu, però tinc ganes de treure el nas. Terra, branques, més terra, una mica de roca (gens fàcil), cap parabolt (d'aquí al cim només hi ha dos!), cada cop més emboscat, fins que arribo a un arbre. Havia llegit que després millorava, així que des de l'arbre, pensant en rapelar des d'aquí (quin dia!), m'animo i pujo entre els aritjols que bloquegen la xemeneia per on haig de passar, fent oposició entre ells i la paret, que encara em couen les rascades a l'esquena. A la ressenya posava IV/V, jo li posaria J2 (jungle 2 de 4), que poca roca toquem!

La reunió és espléndida, com per fer un bon bivac, i la xemeneia que segueix preciosa, amb una paret calcària i l'altra de conglomerat, es veuen uns cordinillos vells penjant d'alguna cosa, i algunes fissures on em podré assegurar, així que cap amunt! És genial! El tacte del calcari em reconforta, i quan poso el primer friend, tot just al costat del pont de roca (primers cordinillos), veig que hi havia un parabolt a la paret contrària, així que torno enrere i el xapo, que no està la via per deixar-los estar! Quan s'acaba la xemeneia, continua sent molt vertical, però hi van havent cantells, algun clau vell ens marca el camí, però cal anar posant friends. Arribat a una savina bona, continuo pel diedre, sense veure que la via anava cap a la dreta. Uns metres després, el diedre es desdibuixa, i s'escala en placa. Van saltant cosetes, per aquí no ha passat ningú (per la via gairebé tampoc des de fa anys!), i no és massa fàcil (V/V+) Puc posar un parell d'aliens precaris, i quan arribo a la cornisa on esperava trobar la reunió, la veig sis o set metres més avall per un altre braç del diedre que s'obria cap allà.

Acabant la xemeneia

Veig una reunió uns metres més a l'esquerra, amb tres parabolts ben macos i no m'ho penso, faig el flanqueig fàcil, però com si fos un VI i munto allà la reunió. Quan puja Lourdes la faig flanquejar cap a la reunió original, i amb una maniobra ben estranya, però prou segura, faig un ràpel lateral fins allà, recuperant la vertical de la via. Ens queden dos llargs, i encara penso en abandonar, ara per l'ensurt, que físicament estic esgotat des de fa molta estona (gairebé des de la primera R). Però el plantejament és que no tornaré a pujar per aquí, així que millor sortir per dalt.

El llarg és com els altres, amb molta herba, però també amb molta roca. Uns metres de placa ens porten a una bavaresa lleugerament desplomada, i que no em diguin que és V només! Uns metres més tranquils, però encara drets i rascant terra per destapar la fissura i xapar alguna cosa. Després la roca perd verticalitat i qualitat, i acaba portant-me a una alzina, amb els dos parabolts rovellats característics de la via. Només ens queda el llarg d'escapament, perquè si el següent el marcava d'exposat a la ressenya, i no vull ni plantejar-m'ho. Uns metres més de roca trencada, terra i herbes ens porta al cim.

Lourdes al cim, tan fresca ella!

Malgrat tot, la part superior de la via no està malament, el que passa és que passa massa poca gent, i les herbes s'estan fent les reines. Una bona escombrada deixaria una línia envejable i divertida. Ara que, tal i com està ara, és millor portar un ramat d'ovelles davant que vaig netejant...

Sonata in blue al Trencabarrals

2011-06-29T22:57:00.000+02:00

Diumenge, amb la ressaca del dia abans a l'Aeri, ens venia de gust una cosa més curta i tranquil·leta, a més havia d'estar d'hora a casa. El dia abans només vam triar la zona, Gorros, on ens queda poca feina per fer, però sempre es pot trobar alguna cosa. Àngel arriba al bar amb la ressenya d'aquesta via a la butxaca, i com que sóc enamoradís...

El dia és força calurós, em fa mal el taló, i tot i ser baixada (hem pujat en funi, of course!), comencem a suar, malgrat el rtime cansí amb que caminem. Arribem al monòlit triat i em miro la via del Brasil, i no pinta malament, i té un tros a l'ombra, però els plans són els plans, i baixem canal abaix fins el peu de la llarga rampa del Trencabarrals. Un cop allà, busquem algun senyal, sobretot per on nosaltres obriríem la via, fins que trobem el que sembla una xapa a uns sis metres de terra. Un cop localitzada ens preparem, i veiem dues xapes rovellades just davant nostre!

Primers metres de la via. Sortint de l'ombra la roca cremava!

Comença Àngel, i passat el primer ressalt (IV+) la cosa va afluixant, fins arribar a una reunió que fem, però que no cal, coses de no mirar prou la ressenya, o de la calor, o que no portem les "gafas de cerca". Continuem cap amunt, i buscant el camí lògic em desvio del camí, i busco la reunió en el lloc més còmode, però no la trobo. Una bona estona després la veig completament a l'esquerra. Segurament fugien de la proximitat d'alguna altra via (només conec la Salicke, que passa molt més a la dreta).

El següent llarg ja promet una mica més d'escalada, que fins ara tot era rampa amb petits ressalts. Comença molt fàcil, fins a un muret ben vertical, amb un bon merlet que llaço, que els burins fins ara fan bona pinta, però tenen molts anys ja. Passat el ressalt (V), el terreny és més fàcil, llaço un romaní, que la roca aquí és bastant sospitosa, i tiro fins a la plaça Catalunya (així li dèiem abans!), on faig la reunió també de burils.

Àngel, arribant a la plaça Catalunya

El que queda és el llarg de la via. Segons la ressenya és 6c, però ni em plantejo de provar-lo, que després es veu molt dret, i si em sortís, cosa que dubto, quedaria ben fos per la resta del llarg, així que em vaig penjant de les xapetes (bastant perjudicades per caigudes, però no gaire rovellades) fins a salvar el desplom, i veig que la següent expansió està ben amunt i encara desploma una miqueta. M'hi poso i surt el pas amb més facilitat de l'esperada, que hi ha molt bon cantell amagat. Després d'aquesta no veig res, però hi ha un súpermerlet allà dalt que m'està dient: "Llaça'm!" i me n'hi vaig. Quan arribo a la seva alçada veig la xapa fonedissa, però passo una corda per cada un, que aquell pedrot és millor que totes les xapes d'aquell llarg juntes.

Segueixo pujant i cada cop m'ho passo millor, quines preses! Només vaig amb por de que em salti alguna cosa, així que, com n'hi ha per triar, vaig agafant forats, més que merlets, que hi ha un munt, de mil formes i textures, que em fan delir de l'escalada. La verticalitat continua, però no molesta gens, només els braços es van queixant de l'esforç acumulat. No hi ha gaire xapes, però tampoc penses en elles, només en que no s'acabi mai... però s'acaba, esclar. Em salto la reunió i tiro fins el ràpel i la munto allà.

Modesta agulla entre gegants, però amb personalitat

Àngel triga més del compte, que aquesta mena de tècnica no li va gaire, però arriba sense contratemps, fem el ràpel tan aeri com ha estat sempre i ens tornem cap a la civilització, passant primer pel bar de les cerveses, amb el record d'un dels millors llargs que he fet mai a Montserrat. Fa uns 36 anys que vaig pujar per primer cop aquí, i no el trobava a faltar. Ara m'he enamorat, i haig de tornar a fer aquest llarg, encara que sigui entrant per la normal quan baixi d'algun altre lloc.

Hi ha moltes xapes noves allà dalt, i les reunions de cinc o sis burins de la Sonata desentonen força, malgrat el seu regust romàntic. Potser toca modernitzar-la una mica? Un parabolt per reunió i un parell o tres a l'últim llarg (intercalats) li donarien molta seguretat i la via no desmereixeria gens.